3 oct. 2014

La cuina catalana es revoluciona
Aquells anys arriben nous productes d’Amèrica que porten a una revolució tant a les cuines de les elits com a les dels pagesos més humils. Productes completament desconeguts, menjars als quals nosaltres ara estem molt acostumats com els tomàquets, les mongetes, els pebrots, el blat de moro, el gall d’indi, les amanides,etc., això sí, acompanyats de begudes refrescants. I més varietats de postres, dels arrossos amb llet i canyella als fets amb xocolata desfeta, ja començaven a ser habituals a les llars del XVIII.


Pollastre agredolç de Talamanca

Els nous gustos porten a noves receptes, a un canvi de societat que al XVIII iniciava el costum de sortir a menjar fora, davant de la necessitat d’oci o negoci. Però aquells anys no tothom menjava el mateix. Hem de distingir una cuina més selecta com la de l’aristocràcia i la burgesia, i una altra més popular, com la dels artesans i els pagesos. L’arribada dels nous productes d’Amèrica també els consumiran les classes més baixes, així aquesta es va transformar poc a poc i es va convertint en una cuina una mica més refinada. El que avui en dia diem és la cuina tradicional catalana neix en aquest context de canvis gastronòmics. I és que en aquests temps, la dieta i el cuinar va canviar a Europa i aquestes mudances van ajudar a la fundació de la moderna cuina europea.

Com es menjava?
La forquilla per a menjar no era gaire utilitzada en l'Europa medieval i no es va estendre el seu ús fins l'Edat moderna, a l'inici només era comuna la seva utilització a Itàlia, donat en gran part al fet que es feia servir en la pasta. Fins i tot en el segle XIV la forquilla no va ser habitual en totes les classes socials. Es creu que després dels contagis massius de malalties com la pesta, la gent d’aquests anys separa els seus menjars de la resta i serà més comú fer-ne ús de forquilles, culleres i ganivets de forma individual.
Tot i l’arribada dels nous productes els costums a l’hora de menjar es mantenen els de l’edat mitjana.

Com a entrants es servien les fruites o amanides, després els plats amb salsa i les cremes o com a opció a aquestes l’olla i cassoles. Ja més endavant començaven els rostits, els plats a la graella, les panades o els bullits. Quan aquests s’acabaven podien servir-se a taula la fruita, pastissos, bunyols i confits.

Com es cuinava?
Venia marcat per tradició que tots els tipus de cuina es fessin amb el foc directe. La cuina amb fogons no va aparèixer fins al segle XVIII, fins llavors, els cuiners havien de saber com cuinar directament sobre un foc obert. Les grans famílies i les fleques començaven a construir-se els seus propis, mentre els més humils acostumaven a compartir-los.
En aquests segles és palesa la influència castellana a través dels llibres de cuina  com el ‘Nuevo arte de cocina’ de l’aragonès Juan Altimiras, el receptari setcentista més imprès, també a Catalunya. Així ho indiquen també els noms d’alguns plats, com ‘salmoregi’, ‘guisado’… si bé es manté el corpus fonamental de la cuina nacional.
No era una bona època per tots, els principals cultius de l’època patien èpoques dures això portava a una societat assolada per la fam. Hem d’afegir aquí el bandolerisme i els excessos d’alguns aristocràtics. Potser d’aquesta societat de contrastos van nèixer plats de supervivència i altres de gustos exquisits. Durant el segle XVIII la cuina francesa es professionalitza i arriben a Catalunya molts dels seus plats, amb els primers xefs europeus.


Menjar blanc de Cervera

19 sept. 2014

La Torre de la Manresana


L’alta Torre circular de la Manresana és l’únic element que resta de l’antic castell medieval de frontera ubicat al terme municipal dels Prats de Rei i que va ser l’escenari d’una important batalla de la Guerra de Successió. Els 21 metres d’alçada de la torre van convertir-la en un privilegiat observatori per a les tropes austriacistes del mariscal Starhemberg. Per la seva banda, l’exèrcit borbònic del duc de Vendôme, procedent de Lleida,  establiria el campament entre Calaf i Prats de Rei. 


La torre, de set metres de diàmetre, s’estructura en tres nivells i està construïda amb carreus de pedra harmònics units amb morter. A mitja alçada hi ha l’única porta que permet accedir-hi al seu interior. Durant la Guerra de Successió es feia a través d’una escala llevadissa. El mariscal Starhemberg va coordinar la batalla des de la veïna masia de Can Roca, habitatge situat a tocar de la torre i malauradament desaparegut. Més de tres-cents anys més tard, la torre de la Manresana segueix en peu, a observant el territori.



La Batalla

La batalla en aquest espectacular escenari va tenir lloc entre els mesos de setembre i desembre de 1711. Serà aquí on es van enfrontar les tropes austriacistes del mariscal Guido von Starhemberg amb uns 22.00 soldats, i  les tropes borbòniques del duc de Vendôme amb uns 35.000 soldats.
La Torre va esdevenir l’observatori estratègic del comandament aliat, mentre Starhemberg s’instal·lava, amb la seva seu estat major, en una masia propera i les tropes es desplegaven entre Can Selva i Puigforner. Per la seva part, les tropes  borbòniques que s’ubicaven entre Calaf i Sant Martí de Sesgueioles, formant un front que encerclava els Prats de Rei des del mas d’Albareda fins a Solanelles. Després que l’artilleria borbònica disparés sobre l’acampada dels aliats, el mariscal Starhemberg va ordenar l’ocupació dels Prats de Rei per evitar que caigués en mans del duc de Vendôme.





El principal objectiu de l’exèrcit borbònic era controlar l’altiplà calafí per tal de facilitar l’assalt definitiu de Cardona i després avançar cap a Barcelona. D’altra banda, els exèrcits aliats necessitaven fer-se forts en aquesta zona per obstaculitzar les pretensions borbòniques i garantir l’arribada de reforços militars, subministrament d’armes, municions i queviures al territori català sota control  aliat.


El 20 de desembre Starhemberg va obligar l’exèrcit borbònic a fugir cap a LLeida. Un cop retirades les tropes borbòniques, el campament dels aliats austriacistes va ser aixecat el Nadal de 1711, deixant el poble dels Prats de Rei força malmès a conseqüència de l’artilleria, tot i que, com va escriure un testimoni: “las casa les espatllaren mes los alemanys per traurer les bigas per fer foch”.



26 jun. 2014

Diari de guerra,

Els atacs han acabat. La freda tardor d’aquest any 1711 ha estat molt dura a Cardona. El nostre castell ja ha deixat de ser el centre dels atacs d’aquesta terrible guerra internacional. Ara el soroll dels canons és substituït per la calma. Però encara el vent fred,  i carregat d’una forta olor a pólvora, ens fa reviure les lluites que aquí hem patit. Els soldats del general comte Muret ja marxen, però la nostra lluita continua, som conscients que el nostre castell s’ha convertit en un important baluard de les tropes austriacistes.
Tancats a la nostra fortalesa hem resistit un terrible setge desigual, hem lluitat contra el nombrós enemic de 10.000 soldats borbònics, dirigits pel general comte de Muret. Tots ells sempre sota les ordres de Vendôme, generalíssim de l’exèrcit borbònic. Érem conscients de la nostra minoria davant de l’enemic, ja que entre les nostres files érem només 1.868 i de diferents nacionalitats.


Retrat Duc de Vendôme 1706
Diuen que morí a Vinaròs i segons diuen d’un empatx de marisc

El nostre governador, Manuel Desvall i Vergós, ens va esperonar en tot moment a la resistència.  La nostra situació era realment dolenta. Els borbònics havien entrat a la vila el 17 de novembre i allà es van apropiar dels queviures que hi van trobar. Un cop van controlar també les viles dels nostres voltants van arribar als peus del castell de Cardona.
L'accés per terra els ha estat complicat, les dues primeres setmanes sense èxit en els bombardeigs, els borbònics intentaren accedir al castell excavant túnels. Tots els intents són fallits, i això els provoca nombroses baixes, entre morts, ferits i presoners.


Gravat de Cardona durant el setge de 1711

Darrera dels nostres murs de defensa veiem com durant el setge, les forces borbòniques van viure una experiència agredolça. La seva victòria en els primers moments, amb una ràpida incursió a la vila, es convertí en una terrible frustració al veure que no podien conquerir el castell. Les seves forces s'esgotaren, el menjar i la munició escasseja en tots dos bàndols. El comte d’Eck, home de confiança del mariscal Guido von Starhemberg, arribarà en forma d'un gran contingent austriacista.
Així serà com sota la pluja de les bombes, els durs dies de setge estaven a punt de veure la seva fi. Gràcies a les tropes austriacistes del general Guido von Starhemberg i Rafael Nebot, el 18 de desembre entraren i trencaren  el setge que teníem a sobre. Des d’aquell moment, el coronel Desvalls al capdavant, va fer que el baluard resistís  l’ofensiva borbònica fins al final. Ens havien informat que es desplaçarien cap a l’interior de Catalunya per atacar les guarnicions borbòniques i tot  destacament que es mogués per l’interior.

I ara després de 34 dies de setge i bombardeigs, el castell de Cardona ha quedat molt malmès per l’impacte de tantes bombes. Moltes de les edificacions han quedat ensorrades, sense teulades, cal que intervinguem ràpidament. Ara només ens queda refer-nos, aixecar-nos de nou, la calma sembla efímera, haurem de continuar la lluita quan aquesta arribi de nou. 

22 jun. 2014

Guerra de Successió 

Provinents del Pla d’Urgell, els germans Antoni i Manuel Desvalls es convertiran en dos importants militars durant la Guerra de Successió, i molt compromesos amb la causa austriacista.  La seva família ostentava el Marquesat de Poal, i el gran dels germans, l’Antoni serà qui heretà el títol.

Marquès del Poal (signatura)
Quan començà la guerra de Successió tot dos es posaran a favor de l'arxiduc Carles. Ajudaren a posar l'Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l'obediència austriacista el 1705. Gràcies a la seva fidelitat obtingueren títols nobiliaris. També es van encarregà de la defensa de Barcelona i dirigirien les campanyes sobre Castella i Aragó de 1707 i 1710. Sense oblidar la seva participació en la defensa de Cardona el 1711.
Quan es va signar la pau internacional amb el Tractat d’Utrecht es quedaran a Catalunya i participaran de la declaració de la guerra a ultrança.


Catalunya assetjada

En els moments posteriors a una declaració de resistència dels catalans a Felip V els germans seran alguns dels encarregats de la lluita a l'interior del país. Així l’estiu de 1713, esperant ajudes exteriors el Principat de Catalunya, es mobilitzà en la creació de batallons entre els que trobem experts militars i civils com els miquelets, els fusellers de muntanya i la coronela. Els germans Desvalls seran alguns dels encarregats de la defensa, organitzaran un aixecament a l'interior per desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius.

Ja el mes de gener del 1714 Antoni Desvalls fou encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, per tal de fer de suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics, que encerclaven la capital catalana. Així començà una campanya militar, que va durar fins a la capitulació de Cardona del 18 de setembre d'aquell mateix any, la qual es desenvolupà sobretot a la Catalunya central.  Quan Barcelona va caure, es va refugiar al castell i vila de Cardona, on el seu germà Manuel era governador.

L’exili

Acabada la guerra, la família Desvalls es va exiliar a Viena per continuar al servei de l’emperador Carles VI. Antoni un cop acabada la guerra preferí l'exili, i s'embarcà cap a Mallorca i Nàpols, i després a Viena. Continuà com a comandant militar a Àustria i el 1716 va combatre els turcs a Hongria, comandant una divisió imperial. El seu fill Manuel Desvalls i d'Alegre fou preceptor del futur emperador Josep II, i el seu nét Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, un il·lustre científic.
Antoni Desvalls i de Vergós morí a Viena el 7 de juliol del 1724, als 58 anys d’edat, i fou enterrat a l’església del convent de Sant Francesc de Viena.

El seu germà Manuel, amb cent anys d’edat, va morir el 1774 a la mateixa ciutat.
Retrat de Manuel Desvalls


Ruta 1714 El Poal
Amb aquesta Ruta podreu conèixer més sobre els orígens de la família, així com les seves antigues propietats. Amb el final de la Guerra els seus béns van ser confiscats, així com els privilegis nobiliaris de la família per l’administració borbònica. L’any 1715 Antoni Desvalls figurava com a exiliat de segona classe a l’Imperi.

Casa Senyorial de la familia Desvalls

Avui en dia encara resta en peus el Casal senyorial dels Desvalls amb les façanes de pedra i coberta a dues aigües. Amb una planta baixa i dos pisos més. La façana exterior presenta una senzilla decoració de balconades i finestres escapçades al pis superior. Cal destacar les gàrgoles amb cares esculpides. La casa, propietat dels Desvall, marquesos del Poal, ens presenta l'escut, molt malmès, a la façana.

18 mar. 2014

ICONO y Obrint Via en "Relleu de Pintors" . Actividad para los miembros del Barcelona Convention Bureau

El viernes 14 de marzo se celebró en el Hotel Hilton Barcelona l'Assemblea General de Membres del BCB. 

En esta ocasión el BCB nos brindó la oportunidad de organizar, junto con la colaboración de la empresa Obrint Via, la actividad de team building que se ofrece a todos los miembros en la segunda parte de la Asamblea. 

La actividad propuesta se llamaba "Relleu de pintors" y el reto consistió en pintar sobre tela una obra de Miró o de Tàpies. 

Dividimos a los participantes en 14 equipos, y a cada equipo le asignamos una obra diferente. 

La dinámica de trabajo fue a modo de relevos. Cada "pintor" disponía de 30 segundos meteóricos para reproducir de memoria una parte del cuadro. Para conseguir una auténtica réplica de la obra cada equipo le dedicó los 5 primeros minutos a organizarse y decidir una estrategia para conseguir exprimir al máximo su talento artístico. La obra se fue completando progresivamente a medida que los integrantes de cada equipo se fueron pasando el relevo. Cada equipo había elegido un nombre artístico con el que firmó la tela. Una vez transcurridos 30 minutos, sonó el gong final y todo el mundo dejó sus pinceles. 
Como clausura todos los equipos presentaron su obra e hicieron su aportación a una composición final que no dejó indiferente a nadie!

El taller estuvo conducido y supervisado en todo momento por un gran equipo de dinamizadores: Eva, Zaida, Macarena, Sílvia, Carlos, Olga, Christian y Núria quienes iban debidamente vestidos para la ocasión, y un presentador, Enric Company quien le dio un toque de alegría y humor. 

Tanto para ICONO como para Obrint Via fue un auténtico privilegio el poder presentar la dinámica de este taller al resto de miembros del BCB y esperamos que disfrutaran participando de él tanto como nosotros. 

Este taller fue una pequeña muestra de todo lo que podemos ofrecer para dar un gran valor añadido a los programas de congresos y convenciones que se organizan en Barcelona y fue la demostración de que trabajando en red, coproduciendo pequeños y grandes eventos podemos alcanzar un éxito mayor!!!"

5 mar. 2014

Les defenses de Barcelona


Transformacions de les defenses a l’època moderna

Nous models de fortificacions apareixen a finals del segle XV per tota Europa. L’artilleria havia evolucionat i va demostrar la seva eficàcia contra les fortificacions i les muralles. Barcelona, com tantes altres, es van començar a transformar per adaptar-se als nous temps i les tecnologies de la pirobalística. És per això que davant de la muralla es van construir baluards, unes peces pentagonals que permetien acumular artilleria. Des d’aquests punts els canons podien atacar tot aquell que s’acostés a la muralla o als baluards veïns.
Des de finals del segle XV els nous canons seran de bronze i les bales de foneria de ferro, amb aquestes es podien destruir tota mena de murs, i els enginyers es plantegen dues preguntes: com defensar-se? i com incorporar els canons a la defensa?.
Serà cap a 1544 quan moltes torres medievals de la muralla es van escapçar per estalviar blancs fàcils a l’artilleria atacant, i les pedres es van fer servir per a reforçar els murs i ampliar el tamanys. Això permetia també col·locar-hi canons en algun espai del parament. Les muralles medievals, ara amb els murs més amples, van créixer per fer més efectiva la defensa.


Anem pas a pas, què succeí amb les grans torres medievals?

Durant l’edat mitjana les muralles més potents eren les més altes, però anys més tard amb l’artilleria predominant els atacs això es convertí en un greu inconvenient. Durant aquells anys d’evolució de les armes els atacs són més agressius i les antigues torres de vigilància, per la seva alçada, seran flancs massa dèbils. La gran majoria d’aquestes torres eren rodones o quadrangulars i això donava lloc a molts punts morts que els atacants aprofitaven per filtrar-se en la defensa. Degut a això les torres es reduiran en alçada i substituiran les seves formes per altres més pentagonals i un pel encorbades adjacents a les muralles.  Aquestes últimes s'ensorren i es fan més amples per tal de resistir millor els trets dels canons.


Davant dels baluards de nova construcció es van excavar amplis fossars i amb *glacis protectors  per tal d’evitar que els atacants arribessin als peus dels baluards. Ara amb els fossars quedaven molt lluny de la ciutat.
*Els glacis en una fortificació eren terrenys en pendent que baixaven des del camí cobert fins el camp.


Per aquesta raó a l’arquitectura militar moderna trobem un canvi de les construccions i aquests es produïren també a Barcelona i altres espais de Catalunya. Quan?doncs sobretot després de la Guerra dels Segadors perquè és llavors quan les fronteres catalanes es desplacen. Grans fortificacions de defensa es transformen i esdevenen més fortes per ser combatives en moments de setges.

Barcelona i les seves defenses al segle XVIII

Com ja s’ha comentat abans l’arquitectura de l’edat moderna és subsidiària de la nova artilleria. Les muralles de la ciutat Barcelona havien estat conservades i les torres substituïdes pels baluards. L’única torre interessant era la de Sant Joan, era la més alta, i quedava a la banda dreta del baluard de Santa Clara. El perímetre vell de les muralles s’havia reaprofitat per un de nou i s’havia vist reforçat per la presència dels baluards. Els més antics eren els de Llevant, Migdia i Santa Madrona que dataven del segle XVI i més que baluards eren reductes forts de defensa per abrigar bateries de defensa costera. La resta sí eren veritables baluards, el més modern fou el de Tallers del 1697.
Barcelona tenia onze baluards: Llevant, Santa Clara, Portal Nou, Portal de Jonqueres, Àngels, Tallers, Sant Antoni, Santa Madrona, i els petits de Sant Francesc i Migdia.

Barcelona i les seves muralles de ponent

Per tot el perímetre que corria entre el baluard de Sant Antoni i el de Santa Madrona hi havia una línia atrinxerada que comunicava amb el perímetre de Montjuïc. Dalt de la muntanya, el castell era més aviat feble, mentre que les defenses que l’envoltaven havien esdevingut sòlides i molt ben traçades. Degut a aquesta feblesa l’any 1706 en plena Guerra de Successió durant un moment de setge la ciutat va ser atacada per aquesta banda de ponent, els atacants pretenien arribar al cim de la muntanya i convertir aquest en un lloc de control. Potser això era possible aquell any, però amb les reformes de les fortificacions més endavant aquest espai durant el setge del 1713 es convertí en un lloc inexpugnable pel borbònic Duc de Populi. La part de la muralla més propera a Montjuïc  no tenia gaires elements defensius.
A l’altre banda de muntanya, la muralla nord la ciutat tenia altres baluards: Tallers, l’Àngel, Jonqueres. També espais estratègics.





Barcelona i les seves muralles de llevant

Les muralles de Llevant estaven flanquejades pel mar i això a l’època era entès com un espai menys perillós. Entre el baluard de Portal Nou i el de Llevant  només hi havia el baluard de Santa Clara. A la muralla de Mar hi havia espais dotats d’artilleria de costa per prevenir els atacs marítims, gràcies entre d’altres al baluard de Migdia.
Per tal d'evitar qualsevol possible sorpresa contra el Portal de Mar també es va construir un nou reforç exterior dirigit cap al baluard de Llevant.

Totes aquestes reformes de les muralles van dificultar molt a l’atacant. Els borbònics ja no podien plantejar-se el setge com potser s’hauria fet uns anys abans: atacar la ciutat i conquerir Montjuïc, aquesta opció no funcionaria així que meticulosament van plantejar-se un nou espai d’atac.

Pels coneixedors de les defenses barcelonines el pany que s’estenia entre Portal Nou i Santa Clara es perfilà com el punt més dèbil de la muralla, el millor lloc per enfocar-hi els esforços de la línia principal d’atac.

I tenien raó...







15 ene. 2014

La Coronela, la seva història


Hi havia una vegada, en un passat molt llunyà……


Ens remuntem al passat i ens traslladem als anys de les conquestes de territoris andalusins. Els comtes d’origen franc i el seu rei Lluís el Pietós estan conquerint territoris. Entren a la ciutat de Barcelona, aquesta en poc temps passà a ser un comtat i comença a rebre privilegis per tal de governar-se i defensar-se a si mateixa. En aquests primers anys les lleis catalanes comencen a compilar-se i entre elles apareixen les lleis primitives dels comtats catalans. Per tal de protegir-se els futurs els prínceps de Catalunya van redactar l’usatge “Princeps Namque”. Aquest donava dret al Príncep a convocar els homes lliures en defensa de la Terra quan aquesta fou atacada. Així en el nom del príncep els civils lliures participaven. Sempre s’ha dit que els catalans eren molt fidels a les seves lleis, així que rebien una petita formació que els feia en les diferents èpoques coneixedors de les armes. Quins homes participaven? sobretot aquells que hem esmentat, que per la seva condició fossin lliures i amb edats compreses entre els 16 i 50 anys.


Compilació d’usatges de 1413 en ell es pot llegir “en nom de nostre Senyor”

Aquest usatge es configurarà com a tal en temps de Ferran II el Catòlic i més encara entrada l’edat moderna, a partir del 1492. 

El seu protagonisme creix……

Fou una època marcada per revoltes i canvis polítics importants. La Monarquia hispànica, especialment els segles XVII i XVIII, tingué enfrontaments constants amb França.  Catalunya degut a la seva situació geoestratègica en períodes, de vegades molt curts, era un camp de batalla constant i com el territori es veia atacat es cridava a Princeps Namque a la defensa.
Aquells anys hi havia una institució militar amb vida i lògica pròpies inspirada en el sagrament medieval, aquest era el “Sometent general”. Aquestes unions d’armes o germendats eren cridades a “so-metent”: corns marins, campanes o crits de Via fora!.
Sometent o Miquelet
A meitats del segle XVI Catalunya s’havia vist atacada per França per terra, pressions de corsaris turcs per mar i bandolers van generar una situació insostenible. Per tal de fer de les terres catalanes espais segurs es va fer un desplegament i autodefensa amb intenció de ser imparables. El desplegament militar dels gremis fou molt ràpid i àgil. El comandant de les forces era el Conseller en cap, amb la dignitat de Coronel. D’aquesta manera cap al 1544 es confirmà un comandament de forces gremials en estat de mobilització latent, desactivades però preparades. Paral·lelament sorgiren aquells anys “Companyies”, fruit de la col·laboració militar entre diferents ciutats i viles.
Segurament, degut a l’enfrontament entre soldats del rei Felip IV i una part gran de la societat catalana en la Guerra dels Segadors,  les milícies van perdre força i a Barcelona van deixar de protegir les seves portes i muralles. Això què volia dir? doncs que la Ciutat perdia el control de la seva pròpia defensa. Aquest fet només durà fins els 1675, any en els que es va poder recuperar el Privilegi militar de Barcelona. Finalment el 1684, un cop restituïdes les milícies gremials de forma oficial, i segons Feliu de la Penya, per primera vegada aquest cos armat rebé el nom de “Coronela” però falta documentació que ho acabi de corroborar.


I així fou batejat amb el nom de Coronela…..


El famós setge francès de 1697 es va enfrontar amb totalment reconstruït poder militar del cos de gremis, el qual ajudà a la defensa de Barcelona. Aquest terrible setge tingué conseqüències en les muralles de la ciutat que afrectaren a la Guerra de Successió.
Seria en aquesta terrible guerra, que ens ocupa, quan la formació de la Coronela, amb el nom pròpiament dit, es constitueixi. L’any 1704, el Virrei Velasco a la ciutat de Barcelona autoritzà la mobilització de la milícia gremial a la qual anomenà segons la documentació com a “Coronela”. Però fou amb l’arribada de Carles III a la ciutat quan les coroneles, també d’altres ciutats catalanes, foren  ben estructurades i convertides en institucions militars innovadores i originals. Carles III va decidir optimitzar les Coroneles de la ciutats catalanes i convertir-les en unitats permanents, tant militaritzades com fos possible, sota el comandament de militars i enquadrades en el règim de justícia militar. Aquesta decisió s'incardinava en l'esperit constitucionalista de Catalunya i la tant anhelada voluntat de recuperar l'autodefensa militar. La resposta fou entusiasta: comuns i gremis s'apressaren a rearmar-se i uniformar-se, ara sí, amb el consentiment de la Corona. Tot pagat pels propis gremis i Institucions de la terra.
Com vestien, com eren les seves armes? No hi ha un coneixement molt precís. L’armament consistia en un fusell, una baioneta de dolla i una espasa. Al cinyell hi portaven una cartutxera ventral de cuir amb l’escut de la ciutat gravat. També duien un flascó amb pólvora. Les seves banderes, segons Castellví, una d’oficial feia les funcions de Bandera Coronela. Cada gremi tenia la seva bandera tradicional i pel que fa als batallons, la documentació esmenta fins a tres banderes per batalló.
Els gremis pagaven els uniformes i els colors eren decisió de les companyies, només establint com a factor comú el color vermell carmesí de la divisa.