Les defenses de Barcelona

Transformacions de les defenses a l’època moderna

Nous models de fortificacions apareixen a finals del segle XV per tota Europa. L’artilleria havia evolucionat i va demostrar la seva eficàcia contra les fortificacions i les muralles. Barcelona, com tantes altres, es van començar a transformar per adaptar-se als nous temps i les tecnologies de la pirobalística. És per això que davant de la muralla es van construir baluards, unes peces pentagonals que permetien acumular artilleria. Des d’aquests punts els canons podien atacar tot aquell que s’acostés a la muralla o als baluards veïns.

Des de finals del segle XV els nous canons seran de bronze i les bales de foneria de ferro, amb aquestes es podien destruir tota mena de murs, i els enginyers es plantegen dues preguntes: com defensar-se? i com incorporar els canons a la defensa?.

Serà cap a 1544 quan moltes torres medievals de la muralla es van escapçar per estalviar blancs fàcils a l’artilleria atacant, i les pedres es van fer servir per a reforçar els murs i ampliar el tamanys. Això permetia també col·locar-hi canons en algun espai del parament. Les muralles medievals, ara amb els murs més amples, van créixer per fer més efectiva la defensa.

Anem pas a pas, què succeí amb les grans torres medievals?

Durant l’edat mitjana les muralles més potents eren les més altes, però anys més tard amb l’artilleria predominant els atacs això es convertí en un greu inconvenient. Durant aquells anys d’evolució de les armes els atacs són més agressius i les antigues torres de vigilància, per la seva alçada, seran flancs massa dèbils. La gran majoria d’aquestes torres eren rodones o quadrangulars i això donava lloc a molts punts morts que els atacants aprofitaven per filtrar-se en la defensa. Degut a això les torres es reduiran en alçada i substituiran les seves formes per altres més pentagonals i un pel encorbades adjacents a les muralles.  Aquestes últimes s'ensorren i es fan més amples per tal de resistir millor els trets dels canons.

Davant dels baluards de nova construcció es van excavar amplis fossars i amb *glacis protectors  per tal d’evitar que els atacants arribessin als peus dels baluards. Ara amb els fossars quedaven molt lluny de la ciutat.

*Els glacis en una fortificació eren terrenys en pendent que baixaven des del camí cobert fins el camp.

Per aquesta raó a l’arquitectura militar moderna trobem un canvi de les construccions i aquests es produïren també a Barcelona i altres espais de Catalunya. Quan?doncs sobretot després de la Guerra dels Segadors perquè és llavors quan les fronteres catalanes es desplacen. Grans fortificacions de defensa es transformen i esdevenen més fortes per ser combatives en moments de setges.

Barcelona i les seves defenses al segle XVIII

Com ja s’ha comentat abans l’arquitectura de l’edat moderna és subsidiària de la nova artilleria. Les muralles de la ciutat Barcelona havien estat conservades i les torres substituïdes pels baluards. L’única torre interessant era la de Sant Joan, era la més alta, i quedava a la banda dreta del baluard de Santa Clara. El perímetre vell de les muralles s’havia reaprofitat per un de nou i s’havia vist reforçat per la presència dels baluards. Els més antics eren els de Llevant, Migdia i Santa Madrona que dataven del segle XVI i més que baluards eren reductes forts de defensa per abrigar bateries de defensa costera. La resta sí eren veritables baluards, el més modern fou el de Tallers del 1697.

Barcelona tenia onze baluards: Llevant, Santa Clara, Portal Nou, Portal de Jonqueres, Àngels, Tallers, Sant Antoni, Santa Madrona, i els petits de Sant Francesc i Migdia.

Barcelona i les seves muralles de ponent

Per tot el perímetre que corria entre el baluard de Sant Antoni i el de Santa Madrona hi havia una línia atrinxerada que comunicava amb el perímetre de Montjuïc. Dalt de la muntanya, el castell era més aviat feble, mentre que les defenses que l’envoltaven havien esdevingut sòlides i molt ben traçades. Degut a aquesta feblesa l’any 1706 en plena Guerra de Successió durant un moment de setge la ciutat va ser atacada per aquesta banda de ponent, els atacants pretenien arribar al cim de la muntanya i convertir aquest en un lloc de control. Potser això era possible aquell any, però amb les reformes de les fortificacions més endavant aquest espai durant el setge del 1713 es convertí en un lloc inexpugnable pel borbònic Duc de Populi. La part de la muralla més propera a Montjuïc  no tenia gaires elements defensius.

A l’altre banda de muntanya, la muralla nord la ciutat tenia altres baluards: Tallers, l’Àngel, Jonqueres. També espais estratègics.

Barcelona i les seves muralles de llevant

Les muralles de Llevant estaven flanquejades pel mar i això a l’època era entès com un espai menys perillós. Entre el baluard de Portal Nou i el de Llevant  només hi havia el baluard de Santa Clara. A la muralla de Mar hi havia espais dotats d’artilleria de costa per prevenir els atacs marítims, gràcies entre d’altres al baluard de Migdia.

Per tal d'evitar qualsevol possible sorpresa contra el Portal de Mar també es va construir un nou reforç exterior dirigit cap al baluard de Llevant.

Totes aquestes reformes de les muralles van dificultar molt a l’atacant. Els borbònics ja no podien plantejar-se el setge com potser s’hauria fet uns anys abans: atacar la ciutat i conquerir Montjuïc, aquesta opció no funcionaria així que meticulosament van plantejar-se un nou espai d’atac.

Pels coneixedors de les defenses barcelonines el pany que s’estenia entre Portal Nou i Santa Clara es perfilà com el punt més dèbil de la muralla, el millor lloc per enfocar-hi els esforços de la línia principal d’atac.

I tenien raó...