23 dic. 2015

Diu la llegenda.... que a Sant Cugat, el 1350, va haver-hi un assassinat!

Ens parla la llegenda de coses màgiques, com de campanes que repiquen per art de màgia, de galls de ferro que cobren vida, i de malvats que són empassats per la terra.
A Sant Cugat, vila d’arrels medievals, no li'n falten de llegendes. Sobretot de les que giren entorn de la nostra peça clau, el monestir. 

Però la llegenda de l'assassinat de l'abat Biure (i disculpeu l'spoiler) ens és especialmeny propera... Una d'aquelles històries que perviuen al llarg del temps i que, de llegend, ascendeixen a categoria de mite. Sant Cugat forja la seva pròpia mitologia, medieval, i ho fa en un escenari únic: entre les pedres del monestir, revivint els esdeveniments, molt més que com si d’un mer conte es tractés....

Diu la llegenda... -o la història-  que a Sant Cugat, el 1350, va haver-hi un assassinat.
Anys enrere i a la vila de la vora, a Cerdanyola, creixia en la noble família Saltells el jove Berenguer, hereu i únic descendent. Berenguer, sembla ser, era un nen entremaliat i va ser un jove rebel que acabà abandonant els pares i la llar. Va estar en paratge desconegut tants anys que els pares van anar envellint i finalment van morir. Com era habitual llavors entre els nobles, els pares feren donació de béns a la institució eclesiàstica; en aquest cas, al monestir de Sant Cugat. Els Saltellls, sense noves de l'hereu, cedeixen tota la riquesa als monjos amb una condició: si el fill apareix, els monjos li han de retornar la part que li pertoca de l'herència. 
Un cop morts pare i mare, en Berenguer es presenta davant l'abat del monestir; l'abat Biure, i reclama la seva part. De primer se li va nega la comunicació amb la comunitat, després es posa en dubte la seva identitat... i finalment els monjos es’excusen amb diversos pretextos per ajornar el pagament del deute. Passen els mesos i finalment en Berenguer dóna un ultimàtum als germans: La Nit de Nadal hi haurà conseqüències si no ha rebut el pagament. 
Obviament no el va rebre.. sinó poca llegenda ens quedaria avui.
La Nit de Nadal era una data assenyalada; important al calendari cristià que regia la cosmogonia medieval, però també important per Sant Cugat ja que era l'únic dia de l'any en què la comunitat monàstica benedictina feia que els vilatans acompanyessin la missa al temple monàstic; la Missa del Gall.   Els santcugatencs eren un cop l'any, aquell 24 per la nit,  partíceps de la litúrgia en la monumental església monàstica; la que avui encara ens acompanya al cor del poble.
En plena missa, oficiada a l’altar per l’abat Biure, en Berenguer irromp estrepitosament al temple. No ve sol. Els seus comapanys, disposats a perpetrar amb ell el crim, són assaltadors de camins i bandolers. Tots cobreixen el seu rostre amb barbes falses i mocadors. Berenguer, sota la perplexa mirada del poble, s’encamina a l’altar amb l’espasa empunyada que, a traició, enfonsa en l’esquena de l’abat.
La sang fa enmudir el món i el silenci ressona entre carreus.
Tocant el cel, sobre la torre del cimbori del l’església, canta  el gall del penell. Tot i ser de ferro, diu la llegenda, el seu crit d’alerta el senten fins i tot els germans de l’abadia de Montserrat.
Les campanes repiquen soles.
En Berenguer, assedegat de venjança, fuig. Els camins de Collserola per on passa queden erms per sempre més; la terra s’obre i s’empassa el malvat.
La llegenda explica fets sobrenaturals i talment increïble. La història escrita confirma les desavinences entre Berenguer de Saltells i el monestir de Sant Cugat, així com l’assassinat de l’abat Biure la Nit de Nadal del 1350.

Encara avui ens contem la llegenda a Sant Cugat i rememorem els fets des de fa uns anys.
Enguany, aquest divendres 18 de desembre, els ciutadans de Ceradanyola i de Sant Cugat s’uneixen fent el Camí de Justícia. Marxen junts, de nit, i les flames de les torxes il·luminen moments tenebrosos de la història amb voluntat reconciliadora. Enguany traçaran el recorregut per 11a vegada.
Des de fa 15 anys el grup Tetatreatre, representa els fets en l’obra Pedra i Sang al monestir de Sant Cugat els dies 25, 26, 27 i 28 de desembre.

Per a conèixer-ne més:
Fb Museus de Sant Cugat


Ona Costas, Cordinadora en el Museu Monestir de Sant Cugat. ICONO Serveis Culturals.

3 oct. 2014

La cuina catalana es revoluciona
Aquells anys arriben nous productes d’Amèrica que porten a una revolució tant a les cuines de les elits com a les dels pagesos més humils. Productes completament desconeguts, menjars als quals nosaltres ara estem molt acostumats com els tomàquets, les mongetes, els pebrots, el blat de moro, el gall d’indi, les amanides,etc., això sí, acompanyats de begudes refrescants. I més varietats de postres, dels arrossos amb llet i canyella als fets amb xocolata desfeta, ja començaven a ser habituals a les llars del XVIII.


Pollastre agredolç de Talamanca

Els nous gustos porten a noves receptes, a un canvi de societat que al XVIII iniciava el costum de sortir a menjar fora, davant de la necessitat d’oci o negoci. Però aquells anys no tothom menjava el mateix. Hem de distingir una cuina més selecta com la de l’aristocràcia i la burgesia, i una altra més popular, com la dels artesans i els pagesos. L’arribada dels nous productes d’Amèrica també els consumiran les classes més baixes, així aquesta es va transformar poc a poc i es va convertint en una cuina una mica més refinada. El que avui en dia diem és la cuina tradicional catalana neix en aquest context de canvis gastronòmics. I és que en aquests temps, la dieta i el cuinar va canviar a Europa i aquestes mudances van ajudar a la fundació de la moderna cuina europea.

Com es menjava?
La forquilla per a menjar no era gaire utilitzada en l'Europa medieval i no es va estendre el seu ús fins l'Edat moderna, a l'inici només era comuna la seva utilització a Itàlia, donat en gran part al fet que es feia servir en la pasta. Fins i tot en el segle XIV la forquilla no va ser habitual en totes les classes socials. Es creu que després dels contagis massius de malalties com la pesta, la gent d’aquests anys separa els seus menjars de la resta i serà més comú fer-ne ús de forquilles, culleres i ganivets de forma individual.
Tot i l’arribada dels nous productes els costums a l’hora de menjar es mantenen els de l’edat mitjana.

Com a entrants es servien les fruites o amanides, després els plats amb salsa i les cremes o com a opció a aquestes l’olla i cassoles. Ja més endavant començaven els rostits, els plats a la graella, les panades o els bullits. Quan aquests s’acabaven podien servir-se a taula la fruita, pastissos, bunyols i confits.

Com es cuinava?
Venia marcat per tradició que tots els tipus de cuina es fessin amb el foc directe. La cuina amb fogons no va aparèixer fins al segle XVIII, fins llavors, els cuiners havien de saber com cuinar directament sobre un foc obert. Les grans famílies i les fleques començaven a construir-se els seus propis, mentre els més humils acostumaven a compartir-los.
En aquests segles és palesa la influència castellana a través dels llibres de cuina  com el ‘Nuevo arte de cocina’ de l’aragonès Juan Altimiras, el receptari setcentista més imprès, també a Catalunya. Així ho indiquen també els noms d’alguns plats, com ‘salmoregi’, ‘guisado’… si bé es manté el corpus fonamental de la cuina nacional.
No era una bona època per tots, els principals cultius de l’època patien èpoques dures això portava a una societat assolada per la fam. Hem d’afegir aquí el bandolerisme i els excessos d’alguns aristocràtics. Potser d’aquesta societat de contrastos van nèixer plats de supervivència i altres de gustos exquisits. Durant el segle XVIII la cuina francesa es professionalitza i arriben a Catalunya molts dels seus plats, amb els primers xefs europeus.


Menjar blanc de Cervera

19 sept. 2014

La Torre de la Manresana


L’alta Torre circular de la Manresana és l’únic element que resta de l’antic castell medieval de frontera ubicat al terme municipal dels Prats de Rei i que va ser l’escenari d’una important batalla de la Guerra de Successió. Els 21 metres d’alçada de la torre van convertir-la en un privilegiat observatori per a les tropes austriacistes del mariscal Starhemberg. Per la seva banda, l’exèrcit borbònic del duc de Vendôme, procedent de Lleida,  establiria el campament entre Calaf i Prats de Rei. 


La torre, de set metres de diàmetre, s’estructura en tres nivells i està construïda amb carreus de pedra harmònics units amb morter. A mitja alçada hi ha l’única porta que permet accedir-hi al seu interior. Durant la Guerra de Successió es feia a través d’una escala llevadissa. El mariscal Starhemberg va coordinar la batalla des de la veïna masia de Can Roca, habitatge situat a tocar de la torre i malauradament desaparegut. Més de tres-cents anys més tard, la torre de la Manresana segueix en peu, a observant el territori.



La Batalla

La batalla en aquest espectacular escenari va tenir lloc entre els mesos de setembre i desembre de 1711. Serà aquí on es van enfrontar les tropes austriacistes del mariscal Guido von Starhemberg amb uns 22.00 soldats, i  les tropes borbòniques del duc de Vendôme amb uns 35.000 soldats.
La Torre va esdevenir l’observatori estratègic del comandament aliat, mentre Starhemberg s’instal·lava, amb la seva seu estat major, en una masia propera i les tropes es desplegaven entre Can Selva i Puigforner. Per la seva part, les tropes  borbòniques que s’ubicaven entre Calaf i Sant Martí de Sesgueioles, formant un front que encerclava els Prats de Rei des del mas d’Albareda fins a Solanelles. Després que l’artilleria borbònica disparés sobre l’acampada dels aliats, el mariscal Starhemberg va ordenar l’ocupació dels Prats de Rei per evitar que caigués en mans del duc de Vendôme.





El principal objectiu de l’exèrcit borbònic era controlar l’altiplà calafí per tal de facilitar l’assalt definitiu de Cardona i després avançar cap a Barcelona. D’altra banda, els exèrcits aliats necessitaven fer-se forts en aquesta zona per obstaculitzar les pretensions borbòniques i garantir l’arribada de reforços militars, subministrament d’armes, municions i queviures al territori català sota control  aliat.


El 20 de desembre Starhemberg va obligar l’exèrcit borbònic a fugir cap a LLeida. Un cop retirades les tropes borbòniques, el campament dels aliats austriacistes va ser aixecat el Nadal de 1711, deixant el poble dels Prats de Rei força malmès a conseqüència de l’artilleria, tot i que, com va escriure un testimoni: “las casa les espatllaren mes los alemanys per traurer les bigas per fer foch”.



26 jun. 2014

Diari de guerra,

Els atacs han acabat. La freda tardor d’aquest any 1711 ha estat molt dura a Cardona. El nostre castell ja ha deixat de ser el centre dels atacs d’aquesta terrible guerra internacional. Ara el soroll dels canons és substituït per la calma. Però encara el vent fred,  i carregat d’una forta olor a pólvora, ens fa reviure les lluites que aquí hem patit. Els soldats del general comte Muret ja marxen, però la nostra lluita continua, som conscients que el nostre castell s’ha convertit en un important baluard de les tropes austriacistes.
Tancats a la nostra fortalesa hem resistit un terrible setge desigual, hem lluitat contra el nombrós enemic de 10.000 soldats borbònics, dirigits pel general comte de Muret. Tots ells sempre sota les ordres de Vendôme, generalíssim de l’exèrcit borbònic. Érem conscients de la nostra minoria davant de l’enemic, ja que entre les nostres files érem només 1.868 i de diferents nacionalitats.


Retrat Duc de Vendôme 1706
Diuen que morí a Vinaròs i segons diuen d’un empatx de marisc

El nostre governador, Manuel Desvall i Vergós, ens va esperonar en tot moment a la resistència.  La nostra situació era realment dolenta. Els borbònics havien entrat a la vila el 17 de novembre i allà es van apropiar dels queviures que hi van trobar. Un cop van controlar també les viles dels nostres voltants van arribar als peus del castell de Cardona.
L'accés per terra els ha estat complicat, les dues primeres setmanes sense èxit en els bombardeigs, els borbònics intentaren accedir al castell excavant túnels. Tots els intents són fallits, i això els provoca nombroses baixes, entre morts, ferits i presoners.


Gravat de Cardona durant el setge de 1711

Darrera dels nostres murs de defensa veiem com durant el setge, les forces borbòniques van viure una experiència agredolça. La seva victòria en els primers moments, amb una ràpida incursió a la vila, es convertí en una terrible frustració al veure que no podien conquerir el castell. Les seves forces s'esgotaren, el menjar i la munició escasseja en tots dos bàndols. El comte d’Eck, home de confiança del mariscal Guido von Starhemberg, arribarà en forma d'un gran contingent austriacista.
Així serà com sota la pluja de les bombes, els durs dies de setge estaven a punt de veure la seva fi. Gràcies a les tropes austriacistes del general Guido von Starhemberg i Rafael Nebot, el 18 de desembre entraren i trencaren  el setge que teníem a sobre. Des d’aquell moment, el coronel Desvalls al capdavant, va fer que el baluard resistís  l’ofensiva borbònica fins al final. Ens havien informat que es desplaçarien cap a l’interior de Catalunya per atacar les guarnicions borbòniques i tot  destacament que es mogués per l’interior.

I ara després de 34 dies de setge i bombardeigs, el castell de Cardona ha quedat molt malmès per l’impacte de tantes bombes. Moltes de les edificacions han quedat ensorrades, sense teulades, cal que intervinguem ràpidament. Ara només ens queda refer-nos, aixecar-nos de nou, la calma sembla efímera, haurem de continuar la lluita quan aquesta arribi de nou. 

22 jun. 2014

Guerra de Successió 

Provinents del Pla d’Urgell, els germans Antoni i Manuel Desvalls es convertiran en dos importants militars durant la Guerra de Successió, i molt compromesos amb la causa austriacista.  La seva família ostentava el Marquesat de Poal, i el gran dels germans, l’Antoni serà qui heretà el títol.

Marquès del Poal (signatura)
Quan començà la guerra de Successió tot dos es posaran a favor de l'arxiduc Carles. Ajudaren a posar l'Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l'obediència austriacista el 1705. Gràcies a la seva fidelitat obtingueren títols nobiliaris. També es van encarregà de la defensa de Barcelona i dirigirien les campanyes sobre Castella i Aragó de 1707 i 1710. Sense oblidar la seva participació en la defensa de Cardona el 1711.
Quan es va signar la pau internacional amb el Tractat d’Utrecht es quedaran a Catalunya i participaran de la declaració de la guerra a ultrança.


Catalunya assetjada

En els moments posteriors a una declaració de resistència dels catalans a Felip V els germans seran alguns dels encarregats de la lluita a l'interior del país. Així l’estiu de 1713, esperant ajudes exteriors el Principat de Catalunya, es mobilitzà en la creació de batallons entre els que trobem experts militars i civils com els miquelets, els fusellers de muntanya i la coronela. Els germans Desvalls seran alguns dels encarregats de la defensa, organitzaran un aixecament a l'interior per desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius.

Ja el mes de gener del 1714 Antoni Desvalls fou encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, per tal de fer de suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics, que encerclaven la capital catalana. Així començà una campanya militar, que va durar fins a la capitulació de Cardona del 18 de setembre d'aquell mateix any, la qual es desenvolupà sobretot a la Catalunya central.  Quan Barcelona va caure, es va refugiar al castell i vila de Cardona, on el seu germà Manuel era governador.

L’exili

Acabada la guerra, la família Desvalls es va exiliar a Viena per continuar al servei de l’emperador Carles VI. Antoni un cop acabada la guerra preferí l'exili, i s'embarcà cap a Mallorca i Nàpols, i després a Viena. Continuà com a comandant militar a Àustria i el 1716 va combatre els turcs a Hongria, comandant una divisió imperial. El seu fill Manuel Desvalls i d'Alegre fou preceptor del futur emperador Josep II, i el seu nét Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, un il·lustre científic.
Antoni Desvalls i de Vergós morí a Viena el 7 de juliol del 1724, als 58 anys d’edat, i fou enterrat a l’església del convent de Sant Francesc de Viena.

El seu germà Manuel, amb cent anys d’edat, va morir el 1774 a la mateixa ciutat.
Retrat de Manuel Desvalls


Ruta 1714 El Poal
Amb aquesta Ruta podreu conèixer més sobre els orígens de la família, així com les seves antigues propietats. Amb el final de la Guerra els seus béns van ser confiscats, així com els privilegis nobiliaris de la família per l’administració borbònica. L’any 1715 Antoni Desvalls figurava com a exiliat de segona classe a l’Imperi.

Casa Senyorial de la familia Desvalls

Avui en dia encara resta en peus el Casal senyorial dels Desvalls amb les façanes de pedra i coberta a dues aigües. Amb una planta baixa i dos pisos més. La façana exterior presenta una senzilla decoració de balconades i finestres escapçades al pis superior. Cal destacar les gàrgoles amb cares esculpides. La casa, propietat dels Desvall, marquesos del Poal, ens presenta l'escut, molt malmès, a la façana.