27 nov 2013

Felip V

Felip V
Va néixer  en el sí de la cort francesa del seu avi Lluís XIV, a Versalles, l’any 1683. El seu pare era el gran Delfí Lluís de França i la mare Maria Anna Cristina de Baviera. Felip d’Anjou fou el seu nom oficial fins l’obertura del testament del monarca Carles II. Quan això succeí, va ser designat hereu de la Corona d'Espanya per l'últim rei espanyol de la dinastia dels Habsburg, Carles II. La coronació de Felip d'Anjou el 1700 va suposar l'adveniment de la dinastia borbònica al tron ​​espanyol.


Felip V proclamat rei d’Espanya.
François Pascal Simon Gérard (1770-1837)
Arribada de Felip a Catalunya

En un primer moment els regnes de la Corona d'Aragó van acceptar amb recel el nou monarca. El fet de que fos educat a Versalles on imperava un pensament absolutista, va preocupar a les institucions catalanes. Entre 1701 i 1072 estigué a Catalunya. La seva feina aquests mesos fou la d’encarregar-se de convocar Corts, per tal de pactar el seu reconeixement com a monarca. Estant a Catalunya es casà amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia.
Com hem dit, els primers anys de govern Felip tingué la tutela del seu avi i molts funcionaris francesos vingueren a Espanya a ajudar al monarca. Aquesta circumstància va indignar l'alta noblesa i l'oligarquia espanyoles i va crear un clima de malestar que es va complicar quan l'arxiduc Carles d'Àustria va començar a fer efectives les seves pretensions a la Corona espanyola . Amb el suport dels antics regnes de la Corona d' Aragó, en aquells moments es deia que els catalans mantenien el seu ressentiment cap als francesos arran de la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya transpirinencs .
Aixecament a Catalunya contra Felip V
I així fou quan els anys següents alguns sectors de la noblesa catalana, la burgesia i fins i tot alguns de les vil·les i pobles de muntanya, iniciaren una conspiració per fer un aixecament contra ell. Aquest aixecament fou pactat el 1704, però no triomfà. Només calia esperar un any més, el 1705, a la plana de Vic la conspiració a esquenes de la Generalitat triomfà. Des d’allà dos representants escollits foren enviats a Gènova on signaren amb les potències europees que no havien acceptat Felip V. Els catalans havien pactat que ara defensarien la causa de l’arxiduc Carles d'Habsburg.
Felip V, que havia marxat el 1702 a Savoia a fer front als austriacistes, haurà de retornar a Espanya per fer front als atacs de la coalició angloholandesa. Aquests foren els que van donar suport a l'arxiduc austríac i els que van precedir l'esclat de la guerra de Successió. El llarg conflicte internacional va adquirir a Espanya un caràcter de guerra civil en què es van enfrontar les antigues Corones de Castella i Aragó .
Felip V i la guerra
En 1707, la situació es va tornar crítica pel sobirà espanyol, atès que, si bé havia obtingut algunes victòries importants, va perdre el suport de Lluís XIV, que va haver de retirar-se de la contesa arran dels reversos soferts en el continent. Felip V gràcies al triomf a la Batalla d’Almansa, els seus soldats entraran a l’Aragó i València. Es diu que aquests espais foren arrasats i cremats, d’aquí la dita “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.


Retrat de Felip Vé exposat cap per avall al Museu de l'Almodí de Xàtiva per haver incendiat la ciutat el 1707.
No obstant això, al marge de les alternatives en el camp de batalla, la mort de l'emperador austríac Josep I i la coronació de l'arxiduc pretendent com Carles VI d'Àustria en 1711 van donar un tomb radical a les coses .
Si l'origen del conflicte havia estat el perill d'una unió de França i Espanya, tot i la clàusula que ho impedia en el testament de Carles II, la nova situació va donar lloc al fet que britànics i holandesos deixessin de donar suport a Àustria. També, per raons geoestratègiques, van negociar amb Espanya els tractats d'Utrecht, de 1713, i de Rastadt, de l'any següent, pels quals Felip V cedia la seva sobirania sobre els Països Baixos, Menorca, Gibraltar, la colònia de Sacramento i altres possessions europees. Al mateix moment renunciava als seus drets successoris a França, a canvi de la qual cosa era reconegut com a rei d'Espanya.
Tractat d’Utrecht.1713
Els catalans, que mentrestant havien continuat la guerra en solitari, van capitular finalment el 1714 . El monarca va emprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista. Les línies més significatives van ser l'enfortiment del Consell de Castella i el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.
Un cop acabada la guerra
El mateix any de la derrota catalana, Felip es va casar amb una princesa italiana, Isabel Farnese. La seva primera esposa havia mort. Isabel era filla dels prínceps Eduard de Parma i Dorotea Sofia del Palatinat. Després de la mort de Maria Lluïsa, Felip V estava desorientat i amb prou feines podia aturar la seva desaforada sexualitat. Potser, per aquesta raó, set mesos més tard es casà de nou. Es deia que Isabel sapigué controlar al rei i eren inseparables: caçaven junts, dormien junts, anaven a les campanyes militars junts.
Isabel era algú de fort caràcter, i amb ella arribà el canvi. Cap altre personatge ens permet apropar-nos al Felip V posterior a la Guerra de Successió, un rei doliente, malaltís i depressiu, que després de fer-se amb el tron semblava haver perdut tot interès per la política.
La seva política exterior, des d'aquell moment, va anar encaminada a recuperar els territoris que s'havien perdut a Itàlia en virtut del Tractat d'Utrecht. Pau que el 1713 va posar fi a la Guerra de Successió. El rei cada cop depenia més de la seva dona i aviat va començar a donar mostres de desequilibri mental.
El gener de 1724, la depressió de Felip V va portar-lo a abdicar. Era un gest inèdit, sorprenent. Lluís I, el primogènit, arribava al tron espanyol mentre que el primer Borbó es refugiava en el seu palau de La Granja de San Ildefonso de Segòvia, un petit Versalles encara a mig construir però amb una considerable zona de caça, la darrera i única passió d’un rei embogit. S’ha especulat amb la possibilitat que aquesta abdicació fos una maniobra que tenia com a objectiu l’accés al tron de França davant d’una possible mort prematura de Lluís XV. És difícil de creure.
Lluis I de Borbó. 1724. Jean Ranc
Però aquesta retirada va ser breu. Lluís I moria el 31 d’agost sense descendència i Felip V recuperava la corona passant per sobre dels drets de Ferran, el jove príncep d’Astúries.
Aquest va ser el gran moment d’Isabel, la parmesana esdevenia “reina mare” sense que aquest paper li correspongués. Fou el moment d’oposar-se al predomini austríac a Itàlia amb la finalitat d’obtenir Estats per als seus fills. També moments per neutralitzar els enemics i de preparar el país per a la guerra mitjançant la construcció de la marina. D’aquesta manera, la parmesana va passar la major part del temps immersa en les intrigues polítiques que havien de dotar els seus fills d’un futur brillant. I el seu èxit és innegable: Carles de Borbó obtenia el ducat de Parma (1731) i el Regne de les Dues Sicílies (1735), mentre que Felip de Borbó assolia el ducat de Parma (1748).
Felip V
I a què es dedicava Felip V en mig del joc d’intrigues polítiques i diplomàtiques d’Isabel de Farnese? A construir els jardins versallescos de La Granja, solitari i cada cop més melancòlic, hipocondríac i embogit. Les intrigues de palau es desenvolupaven al marge d’un monarca que regnava absent del seu món.
Rei depressiu
Les crisis del rei es van fer cada vegada més freqüents: atacs de melancolia, depressió crònica, etc., eren el pa de cada dia per a la cort espanyola. En les seves hores baixes volia abdicar la corona per retirar-se amb la seva dona al palau de la Granja de Sant Ildefons, no lluny de Segòvia. I així fou quan l'any 1724 va abdicar en el seu fill, el jove Lluís I, com hem comentat abans. Aleshores Felip V va tornar a acceptar la corona com una càrrega feixuga. Encara seria rei molts anys: fins al 1746. El seu regnat ocupa gairebé tota la primera meitat del segle XVIII.
Tot i que persistia sempre en la seva decisió de tornar a abdicar la corona. La seva dona Isabel va acabar per prohibir a la servitud de palau que deixessin l'abast d'aquest paper, ploma i tinta, per evitar una segona abdicació .
Felip V es va convertir gradualment en un maniacodepressiu a partir de 1727. Durant mesos es negava a que li afaitessin, que li tallessin les ungles de peus i mans, per por que li enverinessin. Tampoc consentia canviar de vestit, i en conseqüència, el seu aspecte deixava molt a desitjar. Fins a tal punt va arribar, que caminava amb el vestit atrotinat i caient que Isabel apedaçava constantment. De vegades tenia atacs de bogeria en què al·lucinava, afirmant que era mort i es mossegava els avantbraços .
Va arribar fins i tot a viure de nit, obligant de pas a tota la seva cort a fer el mateix: a les 8 del matí es ficava al llit, a les 12 de la nit s'aixecava per prendre un frugal esmorzar, a la 1 es vestia, anava a sentir missa i rebia als ambaixadors, a les 2 despatxava amb els seus ministres, a les 5 prenia el seu sopar amb les finestres tancades, a les 6 del matí mirava per la finestra, jugava amb els seus rellotges i llegia, quan no es donaven concerts o obres de teatre per a distreure'l.
A vegades queia en èpoques de letargia, i en altres ocasions era extremadament nerviós, s'irritava per una fotesa i era violent amb els seus metges de cambra. En una ocasió, va refusar caminar ja afirmava que un dels seus peus era de menor grandària que l'altre. A aquells moments de bogeria, succeïen altres més afables recobrant lucidesa i judici. El pitjor any per a ell va ser 1738. No obstant això no moriria fins 1746, completament trasbalsat.

Felip V proclamat rei d’Espanya.
François Pascal Simon Gérard (1770-1837)

Mort del rei
Felip V i Isabel Farnese1743. Louis Michel van Loo
L’any 1746, va morir el rei Felip V a Madrid, concretament el 9 de juliol. Va ser enterrat a La Granja de Sant Ildefonso. Fou successït pel seu fill que en coronar-se serà Ferran VI. I així acaba la vida d’un important res. Algú que lluità fins al final per aconseguir els seus desitjos, i un cop els aconseguí embogí de poder.
  



15 nov 2013

Carles III d'Àustria

L'arxiduc Carles  

Carles d’Àustria o d’Habsburg va néixer a Viena  el dia 1 d’octubre de 1685. Era fill de l’emperador Leopold I i Elionor de Neuburg. El pare de Carles, Leopold s’havia casat en primeres núpcies amb Margarita Teresa d’Àustria, germana de Carles II. Es tornà a casar amb l’arxiduquessa Clàudia Felizies i en terceres núpcies amb Elionor de Neuburg amb qui tingué deu fills i entre ells l’arxiduc Carles.

Pintura Matrimoni de Leopold i Elionor
1676

La Gran Aliança

Carles era nét per línia paterna de l’emperador Ferran III i de la infanta Maria Anna germana de Felip IV. Amb drets dinàstics, Leopold reunirà l’Aliança, una coalició europea fundada el 1686 i que canvià el seu nom a Gran Aliança quan Anglaterra en formà part el 1689. La abans coneguda com a la Lliga d’Augsburg, el 1700 es va organitzar al voltant de Leopold i del seu Sacre Imperi Romanogermànic. S’havia oficialitzat dues vegades: el 1689-1698 durant la Guerra dels 9 anys i de nou el 7 de setembre de 1701. Portugal, Anglaterra i les set províncies de dels Països Baixos s’uneixen a Alemanya. Serà aquesta coalició la que iniciarà la Guerra de Successió. Savoia i Portugal es van afegir a l’Aliança el 1703.

Què succeí amb el jove Carles?

Va ser proclamat rei a Viena l’agost de 1703 rebent el nom de Carles III. Va desembarcar a Lisboa el febrer de 1704 per tal de posar-se al capdavant dels exèrcits peninsulars. Des d’allà es va embarcar en un vaixell del Comte Peterborough per arribar a Barcelona a finals d’agost de 1705.
La reina Anna va ordenar al comandant de les seves forces Peterborough que havien de fer Barcelona una ciutat austriacista. Les tropes aliades foren ajudades pels vigatans que van vèncer també la resistència borbònica amb un setge que faria caure la ciutat el dia 9 d’octubre.
Reina Anna d’Anglaterra
1705
Michael Dahl

Per quina raó Barcelona? Quan es va signar el pacte de Gènova, en el que marcava que Catalunya entrava a formar part del conflicte a favor de la Gran Aliança, s’obria un nou front a la Mediterrània. Catalunya es convertia en un eix estratègic aliat. Les ordres venien de la reina Anna d’Anglaterra.


Barcelona, seu reial

El 28 de novembre Carles amb 20 anys jura davant de les Constitucions i va convocar Corts que es celebraren desembre de 1705-1706 ( març ). Les Corts catalanes el van declarar el seu príncep. Barcelona es convertirà en la seva seu reial, i el seu palau es trobarà a Pla de Palau. És un noi molt jove i parla diferents llengües i aviat domina el català. Sovint dóna mostres de coratge militar i no era estrany veure’l cavalcant davant de les seves tropes.

Palau del Rei a Pla de Palau. Barcelona.

Durant la primavera de 1706 Carles va viure un setge a Barcelona. Fou Felip qui organitzà l’atac i amb el seu exèrcit arribà fins a Barcelona on s’establirà a la zona de Sarrià.  Carles i Felip lluitaran en un punt clau de la guerra, i és possiblement el moment en el que més a prop es troben els dos pretendents al tron durant el conflicte. Gràcies a un grup força nombrós de l’exèrcit i la Coronela Carles va poder defensar-se o almenys resistir fins a la arribada d’un estol aliat. Aquest va ser  molt important per guanyar el Setge. I no es quedà aquí, aquest triomf va permetre a Carles i als aliats obrir-se a altres territoris d’Aragó, València i les Balears.
El dos de juliol del mateix any, Carles,  a les portes de Madrid va ser proclamat rei de Castella. Però no tingué una bona rebuda a la ciutat i davant d’una contraofensiva Carles va haver d’enretirar-se a València. Allà viurà durant sis mesos, el març de 1707 torna a Catalunya. El 25 d’abril del mateix any

 
Arxiduc Carles 

va tenir lloc la Batalla d’Almansa, la qual sota la ordres del duc de Berwick va suposar l’entrada i conquesta dels territoris de l’Aragó i València per part dels borbònics.
Tot i la pèrdua d’aquests territoris el rei Carles va mantenir-se fidel a una vida d’excessos i festes. El dia 23 d’abril de 1708 el rei, signava capítols matrimonials amb Elisabet Cristina de Brunsvick-Wolfenbüttel. Serà el seu germà Josep I qui es casà per poders amb Elisabet, en absència del rei, sent un casament a distància. Després del casament la reina Elisabet Cristina va agafar un vaixell cap a C atalunya.

 
Elisabet Cristina arriba a Mataró

Primer arribarà al port de Mataró, reposarà uns dies després del llarg viatge i marxarà cap a Barcelona. L’1 d’agost es va celebrar la cerimònia matrimonial a Santa Maria del Mar i a la Llotja la primera Òpera de tot el territori espanyol, Il più bel nome, en motiu de la celebració matrimonial. El poble idolatra els seus joves reis i Barcelona es converteix en un referent polític internacional de les llibertats i d’una nova manera de governar. Diuen que Carles comprenia i acceptava el constitucionalisme català i l’incorporà a la seva cultura política. Les bases de les revolucions liberals comencen a construir-se a la Catalunya constitucional. A Barcelona es dissenya, per a tot el món, un futur alternatiu a la barbàrie absolutista.
Però si parlem de la guerra Carles estava perdent territoris molt importants i difícils de recuperar. Només a l’estiu de 1710 Carles va tornà a Madrid. Va llençà una nova ofensiva on va recuperar l’Aragó, tingué victòries a Almenar i Saragossa i arribarà altra vegada, com hem dit, a Madrid, però en poc temps perdrà el control.
El canvi de destí de Carles va ocórrer el 17 d’abril de 1711 quan va morir el seu germà Josep I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, a  l’edat de 35 anys. Quan a Barcelona es sabé es van organitzar moltes cerimònies i funerals. El seu imperi l’esperava a l’altra banda d’Europa, Carles havia de marxar i deixar Barcelona i el principat de Catalunya. Serà a finals de setembre del mateix any quan marxà cap a Frankfurt per rebre la Corona Imperial. 

Elisabet Cristina 1712

Però el Principat encara se l’estimava, i allà deixà a la seva dona i al mariscal Guido von Starhemberg com a cap suprem. Ella actuaria com a Virreina i Capitana General de Catalunya a Barcelona mentre al mateix temps el seu marit era coronat com a Emperador.
En aquell moment els borbònics s’alçaren a la Segarra i les comarques de Girona. El Principat de Catalunya s’havia reclós a la part central amb Castellciutat, Cardona i Barcelona com a principals nuclis de lluita.

 
Retrat de l’Emperador Carles VI

Quan Carles es convertí en l’emperador Carles VI, aquest fet no serà ben vist per les grans potències i fou en aquell moment quan començaren les negociacions.
Es signarà el Tractat d’Uttrecht el dia 11 d’abril de 1713. França i Espanya signaren les paus amb Anglaterra i els Països Baixos. Anglaterra aconseguí uns privilegis molt avantatjosos: sobirania a Gibraltar, Menorca i rutes comercials americanes.
Serà el 19 de març quan l’emperadriu marxi de Barcelona i iniciarà un viatge cap a Viena. Abans però va nomenar capità general de Catalunya a Starhenberg. En una de les cartes que va enviar al marquès de Rialp, que s'havia quedat a Barcelona, l'emperadriu li confessava: «mai vaig poder jo estimar més a una altra nació, que jo estimo als catalans, i ho faré tota la meva vida».
Poc quedava a fer a Catalunya la guerra s’havia acabat i els aliats estaven abandonant-la. Carles VI es lamentava dient: “Si jo cregués que amb el sacrifici de les meves tropes pogués alleujar el vostre desconsol, no té el menor dubte que ho faria, però perdre-les, per perdre-us més, no crec que sigui mitjà que aconsella la vostra prudència”. Poc després arribaria el Conveni d’Hospitalet i així la  marxa de les seves tropes. Carles ja no tenia intencions de continuar la guerra amb Espanya i signà el Tractat de Rastatt on confirmava els acords del Tractat d’Uttecht. Amb el primer Tractat Carles abandonava la guerra i rebia com a compensacions el territoris de Nàpols i Sardenya. Per a molts catalans va començar un terrible exili.


Que se’n va fer de Carles VI després de la Guerra de Successió? 

Instal·lats a Viena l’emperador Carles i l’emperatriu Elisabet Cristina van tenir un fill i tres filles: Leopold , Maria Teresa, Maria Anna i Maria Amàlia.
Entre el 1716-1718 Carles va haver d’enfrontar-se amb l’Imperi Otomà durant el que es coneix com la Tercera Guerra Turca. L’emperador aconseguí importants victòries. Però al mateix temps un nou enfrontament s’obria quan li envaïren la illa de Sardenya, la de Sicília en un nou enfrontament amb Espanya.
Finalment Carles va signà les paus amb Felip V l’any 1725 en el conegut Tractat de Viena. Amb aquest es podava fi a la guerra entre el sacre Imperi i el regne d’Espanya. I encara que curiós fou en aquesta signatura quan carles VI reconegué oficialment a Felip V com a rei d’Espanya.
Gràcies a aquesta signatura s’aconseguiren alliberar a presos militars i polítics austriacistes que es trobaven a presons espanyoles i pogueren retornar les hisendes que havien estat confiscades als
partidaris de carles.


Les males gestions de Carles VI

El regnat de Carles es va caracteritzar per una gestió ineficaç i uns costos elevadíssims, les finances del seu Imperi van ser nefastes i el deute va créixer molt.
Poc després de les paus amb Espanya una nova Guerra de Successió s’aixecava a Polònia i l’Imperi quedà aïllat, mentrestant, França i Espanya s’apoderaven de parts del seu territori com els dominis italians.
L’emperador Carles moria a Viena el 20 d’octubre de 1740 a l’edat de 55 anys. Es diu que la causa de la mort va ser una intoxicació provocada pel consum de bolets.
La seva filla Maria Teresa es va convertí en la gran emperadriu de la història d’Àustria.



6 nov 2013

Lluís XIV, el Rei Sol



Infantesa
Naixement diví és el que pensaren els seus pares Lluís XIII i Anna d’Àustria quan després de vint-i-tres anys de matrimoni finalment nasqué el petit Lluís. Fou batejat com a “Lluís el Déu-donat” cada any que passava creixia la aura divina al voltant de Lluís.
Lluís XIV el Delfí de França
Malauradament als cinc anys el Delfí Lluís quedà orfe. De petit va veure a la seva mare com a Regent fins el 1651 quan amb 13 anys es convertí en rei. Anna d’Àustria patí anys de revoltes de la noblesa francesa i el Parlament de París posava en perill l’accés al tron. Sufocada aquesta es preparava per a un futur govern en el que pretenia reforçar l’autoritat monàrquica i avançar cap a la versió més acabada de l’absolutisme. El rei seria l’encarnació mateixa de l’Estat, estava decidit en portar a la pràctica un govern de dret diví.

Buscarà el seu propi espai, i el trobarà al majestuós Palau de Versalles que el seu pare començà a construir anys abans.


Abandonà París i la seva cort la traslladà també a Versalles. La grandesa de l’espai i els rics jardins no eren més que una mostra de la brillant vida que duia el rei. S’estava convertint en la persona més important i poderosa de França i d’Europa, el gran astre de la galàxia absolutista: el Rei Sol. El seu dia a dir girava a l’entorn de les festes i recepcions que preparava a la noblesa, aquests contents i satisfets amb l’aptitud del rei amb ells no es tornaria a revoltar.
Retornant al quadre de Rigaud, tot l’imaginari de l’absolutisme es condensa en un cop de pinzell: la corona, el ceptre, la mà de la justícia, el mantell reial, l’espasa de França i la flor de lis del Borbó. Una posició ferma, règia, imperial. Potser mai ho va pronunciar, però, evidentment, l’Estat era ell.

Amb el seu ministre de Finances, Colbert, el rei s’encarregà de l'organització administrativa de l'Estat monàrquic. El rei va controlar la producció agrària i manufacturera i el comerç exterior, i va aplicar una dura política d’impostos. Totes les fonts de recursos van ser orientades cap a la hisenda pública. També es preocupà de reorganitzar l'exèrcit en un cos regular. El gran enginyer Vauban fou el principal encarregat de construir un sistema defensiu basat en noves fortificacions: baluards, muralles més amples, creació d’espais per a contenir més artilleria a les defenses, etc.
Lluís XIV va contreure matrimoni en dues ocasions: l’any 1660 amb la infanta espanyola Maria Teresa, filla del Rei d'Espanya Felip IV, i en amb madame Maintenon, qui va instar perquè contingués la immoralitat imperant en la cort.
Louis XIV (1638 - 1715)


La seva personalitat
Era un home molt preocupat per la seva imatge, les fonts diuen que no podia passar per davant d'un mirall sense mirar-s'hi. El rei va seguir les tendències de la moda i a més per la seva enorme influència, va imposar algunes de les seves costums en el vestir: enormes perruques de pèl natural, mànigues adornades de rics puntes venecians i les seves famoses sabates de taló alt ( a la imatge es poden veure ). Ens preguntem: sabates de talons per a dissimular la seva curta alçada? Es creu que sí podria ser una de les raons.  Això sí sabates exquisites i úniques elaborades sempre pel seu sabater personal, el francès Nicholas Lestage. Un artesà al que va donar precises instruccions: que fossin refinats, adornats amb vistosos llaços, brocats i pedres precioses; soles de color vermell; talons amb una petita curvatura; brodats en plata amb escenes de batalles. Es deia que el rei era fanàtic de les seves noves sabates prohibí portar aquest model a la resta de la cort i qui li desobeís seria castigat amb la pena de mort .
Era un rei responsable, treballador, organitzat, meticulós, lúdic, petulant i així durant 72 anys, els quals va romandre en el poder, més temps que cap altre monarca .

Com va viure Lluís XIV la Guerra de Successió?
Quan Carles II estava a punt de morir Lluís XIV  va veure en la Monarquia Hispànica una extens i important territori al qual tenia molts punts en heretar una part. Ell i Leopold I s’enfrontaren a la successió ja que eren els que més lligams tenien amb la Corona Espanyola. Lluís havia estat marit de  la germanastra de Carles II, Maria Teresa d’Àustria, i era fill d’una  infanta d’Espanya, Anna d’Àustria, filla de Felip III. Els francesos tenien un lleuger avantatge degut a això, Anna d’Àustria i Maria Teresa d’Àustria tenien més pes per antiguitat en el dret dinàstic.
Molts països tenien por si els francesos prenien la Monarquia Hispànica, inclús el mateix rei d’Anglaterra Guillem II va proposar un pretendent Josep Ferran de Baviera. Carles II finalment en el seu testament el nomenà successor l’any 1698, a aquest quedava assignada l’herència de tota la Monarquia, però el jove morí un any més tard.
Carles en poc temps havia de suplir a Josep i fou quan es decidí en triar al segon fill de Leopold, l’arxiduc Carles, en aquells anys comptava amb 14 anys. Però Lluís no quedà content davant d’això així que va reunir-se amb el rei Guillem III per signar un nou tractat en el que França es quedaria els territoris d’Itàlia.
Carles sabé d’aquest afer i interferí i en un primer moment va evitar que França heretés la seva Monarquia, si ho feia corria el risc que s’unifiquessin França i Espanya. Lluís també havia d’escollir al seu successor, perquè si ho feia en nom del seu nét Felip d’Anjou, Espanya hauria de passar a mans d’una altra persona.
La clau residia en  decidir si repartir la Monarquia Hispànica i quedar-se amb la seva part de l’herència o acceptar la decisió de Carles II. La primera hagués estat una opció de pau, la segona era de guerra. Però Lluís ja veia que la guerra amb el Sacre Imperi estava assegurada. Aquests no acceptarien no heretar la Corona i així fou. Finalment el novembre de 1700 el Duc d’Anjou esdevingué en Felip V.


Proclamació de Felip V com a Rei d'Espanya
al Palau de Versalles el 16 de novembre de 1700.
Pintura de François Gérard.


Lluís coneixia dels interessos dels països veïns i va ser molt dur amb ells, massa agressiu en la seva política. Va prohibir les importacions angleses a França, va deixar de reconèixer a Guillem III com a rei i es decantà pel pretendent Jaume III Stuart.
Leopold havia mostrat el seu malestar quan no era el seu fill l’arxiduc Carles l’escollit i veient el descontentament d’Anglaterra s’alià amb aquests i també amb les Províncies Unides, tots ells conformaran la Gran Aliança de l’Haia. Declaren la guerra a Lluís XIV, al seu nét Felip i els seus aliats Portugal, Savoia i Baviera.
El mariscal Villars liderant la càrrega francesa
durant la Batalla de Denain.



La Guerra de Successió va ocupar la última etapa de govern de Lluís. Ell tenia un gran exèrcit molt homogeni i compacte, gràcies a ell va aconseguir molts èxits a l’inici. Però serà una guerra molt llarga i dura. La guerra li sortí molt cara quan Baviera es desvinculà i Savoia i Portugal passaren a l’altre bàndol Lluís. L’any 1706 serà un any de pèrdues i Lluís comença a debilitar-se. Inclús un terrible eclipse de Sol semblava indicar el final del gran poder del Rei sol, ja que aquest gran astre s’havia vist eclipsat. I aquest senyal negatiu tingué lloc en un any de pèrdues per a Lluís.

     
Felip V a cavall fugint esperitat i perdent la corona del regne, hi ha la data de l’eclipsi el 12 de maig de 1706.
A l’Anvers el rei Sol “Aquí i allà es tornarà a fer de dia. Amb l’ajuda de Déu”.
Al revers un sol eclipsat il·lumina les victòries d’aquell any: Barcelona, Brabant i Trilemont.

A la Península Lluís començarà a guanyar territori i avançar ràpidament a partir de 1707 després de la famosa batalla d’Almansa. Però l’escenari d’Europa era més complicat i ja cap al 1709 el rei havia perdut gairebé tot el poder que França havia aconseguit els anys del seu regnat. Cap a 1710 Lluís ja es planteja el final de la guerra, no podrà mantenir el seu territori si no signa una pau amb els aliats. Trigarà una anys i serà el 1713 amb el famós Tractat d’Utrecht amb Anglaterra i les Províncies Unides. També signarà amb l’Imperi la pau amb el Tractat de Radstat el 1714.
Últims anys
Lluís no donaria cap dret successori al seu net Felip V qui seria reconegut oficialment com a Rei d’Espanya i sobirà de les colònies espanyoles. França un cop acabada la guerra es quedà en la bancarrota.
Així va ser com el rei Sol va arribar al final del seu llarg regnat que va estar marcat pels primers símptomes de decadència del règim i de la cort, el declivi de l'hegemonia francesa al continent, el fracàs de la seva política colonial i l'inquietant malestar social sorgit de les fams que patia el poble pla. No obstant això, el monarca, va seguir fidel a si mateix i confiat fins al dia de la seva mort (1715) en la seva voluntat com a únic motor de la vida del regne i dels seus súbdits.