25 sept. 2013

Qui era el famós embruixat?




Aquells anys....




 Carles II. Juan Carreño de Miranda (circa 1650). FineArts Museum of San Francisco

l’Imperi no estava passant moment de grans riqueses però almenys el seu naixement va aturar l’angoixa dels pares temporalment. Quan va néixer tenia malformacions, crostes al seu cap, flemons i ferides a la boca així com al coll, i un color verdós que no denotava molta salut. Va ser mostrar en públic com exigia el protocol, però les venes de seda que l’envoltaven només deixaren veure el seu petit rostre. El pobre infant va mostrar una gran debilitat des de ben petit. Cobrien el seu rostre per la deformitat i raresa del seu rostre. El pobre infant creixia sota una protecció absoluta, era tractat amb molta cura i cuidat per més de catorze dides, a les que encara amb tres anys mossegava els pits. No tenia el crani tancat ni s’aguantava en peus. La seva educació  tampoc va ser molt bona, amb nou anys l’Infant no sabia llegir ni escriure . 

Felip IV


El seu pare Felip IV mor l’abril de 1665, és en aquell moment quan ell, encara molt jove per ser rei tindrà a la seva mare Marianna d’Àustria qui actuarà com a Regent fent temps fins que Carles no es convertí en el Monarca. Joan Josep d’Àustria, fill il·legítim del rei, reconegut per ell mateix, lluita per la pugna del poder. Quan l’Infant va fer la majoria d’edat i tal com marcava el testament del pare, amb 14 anys es convertí en  Carles II. Durant el seu Regnat va ser ajudat en el seu govern pel seu germanastre Joan Josep, per la seva mare i sobretot per les seves dones, un Consell d’Estat i una Junta de Regència.

La resta del món xerrava i especulava sobre Carles. I és que importants membres de govern estaven interessats en el seu estat de salut. Alguns escrits  sobre ell el descriuen com: “el rei és més aviat lleig, no mal format, lleig de rostre….ulls no gaire grans, de color blau turquesa i cutis fi i delicat. El cabell és ros i llarg, i porta pentinat enrere, no pot redreçar el seu cos quan camina… el seu cos és tan dèbil com la seva ment. De tant en tant dona senyals d’intel·ligència, de memòria i certa vivacitat”. Després de llegir això tot ens fa pensar que el rei, era incapaç d’exercir el seu càrrec, per això la seva mare i diferents favorits van dirigir amb ell el govern.

Possible retrat de Joan Josep d'Àustria. Anònim (s. XVII) .Museo del Prado


Un monarca dèbil.........



.........de salut



Molts estudis s’han centrat en la salut del monarca i expliquen que podria haver patit. D’’entre molts mals es parla de raquitisme infantil. Com a mostra serien del seu cap gran, que no pogués caminar amb normalitat i que els seus ossos fossin massa dèbils i el seu cap no es tanqués fins els tres anys ( ja comentat anteriorment). Es coneixen moltes malalties, es diu que als 8 anys va patir un refredat que li provocaren orines amb sang,  possiblement per una afectació renal. Altres estudis recents parlen que Carles era estèril perquè només tenia un testicle i estava molt atrofiat. Patia per tant hipogenitalisme, una malaltia genital que el convertia en estèril. Però algunes de les raons que van ajudar a que patís tantes malalties i infeccions també van ser la seva falta d’higiene.


.........culturalment


L’educació de Carles era molt deficient. Va arribar als 20 anys sense demostrar cap mena d'intel·ligència, feble de salut i amb molt escassos coneixements. Una de les poques obligacions intel·lectuals que li van imposar va ser la lectura d'algun llibre durant una hora diària i encara això ho suportava malament i amb cansament. En l'estudi de la religió, la seva mare (que era bastant religiosa) va aconseguir tan sols que aprengués de memòria unes quantes oracions i alguns passatges de la Bíblia. Ni tan sols va ser capaç de aprendre i conèixer els seus propis regnes. Però sí que va destacar en la caça amb falcó i en córrer al cérvol, entreteniments als quals era molt aficionat a més de destre.

Durant el seu govern hem de destacar problemes amb França constants  tot i la Pau que el seu pare signà amb França.



Quan Carles esdevé l’Embruixat?



Comença a créixer la fama de l’Embruixat i al 1698 tothom en parlava, es deia que el Rei vivia sota un encanteri que li impedia tenir fills. Metges, exorcistes i teòlegs van participar en la creació de remeis, aliments especials que el curarien però això no va fer més que provocar al pobre home problemes a l’aparell digestiu, pèrdua de cabell i febres. En aquells anys estava de moda les sol·lucions amb purgues, lavatives i sagnies, totes elles eren un ritual en el seu dia a dia.
Però el pitjor encara estava per arribar fins que ho va fer sota el paper d’una monja que era posseïda pel dimoni, ella havia explicat que la mare de Carles era la responsable del seu estat màgic. Marianna d’Àustria l’any 1675 el va enverinar amb una tassa de xocolata que li afectaren als ronyons i el cervell, el verí provocà en Carles problemes permanents per engendrar. La seva mare el va enverinar, segons aquesta monja, perquè fou l’any que ella oficialment cedí el poder de Monarquia a Carles. Per tal de guarir-lo li van donar un remei que havia de ser definitiu: oli que havia de prendre en dejú i aquest mateix oli s’havia d’estendre pel cap. Però res curava al monarca, ni la destresa dels  alquimistes i la savieses dels metges de la Cort.

Quan aquestes proves no funcionaren començaren els exorcismes, tota Europa estava escandalitzada de que això succeís en una cort reial. Varies van ser les pràctiques d’exorcisme que va patir el rei, però de res serviren.



No hem de deixar de banda que la continuïtat al tron del monarca no era un afer secundari. Les grans famílies que optaven al tron es feien competències, Borbons i Àustries estenien les seves xarxes diplomàtiques que havien d’influir al malalt Carles.

El mateix Leopold I, l’emperador dels Habsburg, va enviar un frare que va fer un últim exorcisme que va provocà que la mateixa Reina Marianna aturés aquestes activitats, farta de veure el patiment del monarca.

                Carles II com a Gran Mestre del Toisó d'Or. Juan Carreño de Miranda (1677). Col·lecció Horrach.




La raó era quelcom absent en totes les pràctiques que feien amb el rei totes elles plenes de superstició, el que feien era empitjorar la salut del Monarca. Però de segur que el fet més cruel que li van fer fer a Carles fou la de fer-li acomiadar del seu pare. Van obrir la seva tomba reial a l’Escorial, Carles es va acomiadar d’ell i dels seus avantpassats i així l’embruix marxaria. Però vet a aquí que això no succeí. El vell rei de gairebé 40 anys estava cansat, no s’aguantava dret, amb poc feines podia moure les cames, ni restava fora del llit més de dues hores seguides. Els remeis que havia anat ingerint els últims anys de la seva vida van fer d’ell una persona incapaç de valer-se per si sol. Sense oblidar que se l’inflaven els peus, les mans i el ventre, així com la llengua i això últim li dificultava la parla. Si hem d’afegir més direm que també patia atacs epilèptics. Prostrat al seu llit les seves paraules sempre eren: em fa mal tot”.  I amb aquesta imatge del més malalt que embruixat Carles, el dia 1 de novembre de 1700 finalment morí. Les seves tortures ja s’havien acabat i marcava el precedent d’una terrible guerra que assolí Europa i marcà la història de molts regnes.



 Carles II. Claudio Coello (1690-95). Museo del Prado




No hay comentarios: