Aquells anys....
Carles II. Juan Carreño de Miranda (circa 1650). FineArts Museum of San Francisco
l’Imperi no estava
passant moment de grans riqueses però almenys el seu naixement va aturar
l’angoixa dels pares temporalment. Quan va néixer tenia malformacions, crostes
al seu cap, flemons i ferides a la boca així com al coll, i un color verdós que
no denotava molta salut. Va ser mostrar en públic com exigia el protocol, però
les venes de seda que l’envoltaven només deixaren veure el seu petit rostre. El
pobre infant va mostrar una gran debilitat des de ben petit. Cobrien el seu
rostre per la deformitat i raresa del seu rostre. El pobre infant creixia sota
una protecció absoluta, era tractat amb molta cura i cuidat per més de catorze
dides, a les que encara amb tres anys mossegava els pits. No tenia el crani
tancat ni s’aguantava en peus. La seva educació tampoc va ser molt bona,
amb nou anys l’Infant no sabia llegir ni escriure .
Felip IV
El seu pare Felip IV mor
l’abril de 1665, és en aquell moment quan ell, encara molt jove per ser rei
tindrà a la seva mare Marianna d’Àustria qui actuarà com a Regent fent temps
fins que Carles no es convertí en el Monarca. Joan Josep d’Àustria, fill il·legítim del rei, reconegut per
ell mateix, lluita per la pugna del poder. Quan l’Infant va fer la majoria
d’edat i tal com marcava el testament del pare, amb 14 anys es convertí en
Carles II. Durant el seu Regnat va ser ajudat en el seu govern pel seu
germanastre Joan Josep, per la seva mare i sobretot per les seves dones, un
Consell d’Estat i una Junta de Regència.
La resta del món xerrava
i especulava sobre Carles. I és que importants membres de govern estaven
interessats en el seu estat de salut. Alguns escrits sobre ell el
descriuen com: “el rei és més aviat lleig, no mal format, lleig de
rostre….ulls no gaire grans, de color blau turquesa i cutis fi i delicat. El
cabell és ros i llarg, i porta pentinat enrere, no pot redreçar el seu cos quan
camina… el seu cos és tan dèbil com la seva ment. De tant en tant dona senyals
d’intel·ligència, de memòria i certa vivacitat”. Després de llegir això tot
ens fa pensar que el rei, era incapaç d’exercir el seu càrrec, per això la seva
mare i diferents favorits van dirigir amb ell el govern.
Possible retrat de Joan Josep d'Àustria. Anònim (s. XVII) .Museo del Prado
Un monarca dèbil.........
.........de salut
Molts estudis s’han
centrat en la salut del monarca i expliquen que podria haver patit. D’’entre
molts mals es parla de raquitisme infantil. Com a mostra serien del seu cap
gran, que no pogués caminar amb normalitat i que els seus ossos fossin massa
dèbils i el seu cap no es tanqués fins els tres anys ( ja comentat
anteriorment). Es coneixen moltes malalties, es diu que als 8 anys va patir un
refredat que li provocaren orines amb sang, possiblement per una
afectació renal. Altres estudis recents parlen que Carles era estèril perquè
només tenia un testicle i estava molt atrofiat. Patia per tant hipogenitalisme,
una malaltia genital que el convertia en estèril. Però algunes
de les raons que van ajudar a que patís tantes malalties i infeccions també van
ser la seva falta d’higiene.
.........culturalment
L’educació de Carles era
molt deficient. Va arribar als 20 anys sense demostrar cap mena
d'intel·ligència, feble de salut i amb molt escassos coneixements. Una de les
poques obligacions intel·lectuals que li van imposar va ser la lectura d'algun
llibre durant una hora diària i encara això ho suportava malament i amb
cansament. En l'estudi de la religió, la seva mare (que era bastant religiosa)
va aconseguir tan sols que aprengués de memòria unes quantes oracions i alguns
passatges de la Bíblia. Ni
tan sols va ser capaç de aprendre i conèixer els seus propis regnes. Però sí
que va destacar en la caça amb falcó i en córrer al cérvol, entreteniments als
quals era molt aficionat a més de destre.
Durant el seu govern hem
de destacar problemes amb França constants tot i la Pau que el seu pare signà amb
França.
Quan Carles esdevé
l’Embruixat?
Comença a créixer la fama
de l’Embruixat i al 1698 tothom en parlava, es deia que el Rei
vivia sota un encanteri que li impedia tenir fills. Metges, exorcistes i teòlegs
van participar en la creació de remeis, aliments especials que el curarien però
això no va fer més que provocar al pobre home problemes a l’aparell digestiu,
pèrdua de cabell i febres. En aquells anys estava de moda les sol·lucions amb
purgues, lavatives i sagnies, totes elles eren un ritual en el seu dia a dia.
Però el pitjor encara estava per arribar fins que ho va fer sota el paper d’una
monja que era posseïda pel dimoni, ella havia explicat que la mare de Carles
era la responsable del seu estat màgic. Marianna d’Àustria l’any 1675 el va
enverinar amb una tassa de xocolata que li afectaren als ronyons i el cervell,
el verí provocà en Carles problemes permanents per engendrar. La seva mare el
va enverinar, segons aquesta monja, perquè fou l’any que ella oficialment cedí
el poder de Monarquia a Carles. Per tal de guarir-lo li van donar un remei que
havia de ser definitiu: oli que havia de prendre en dejú i aquest mateix oli
s’havia d’estendre pel cap. Però res curava al monarca, ni la destresa dels
alquimistes i la savieses dels metges de la Cort.
Quan aquestes proves no
funcionaren començaren els exorcismes, tota Europa estava escandalitzada de que
això succeís en una cort reial. Varies van ser les pràctiques d’exorcisme que
va patir el rei, però de res serviren.
No hem de deixar de banda
que la continuïtat al tron del monarca no era un afer secundari. Les grans
famílies que optaven al tron es feien competències, Borbons i Àustries estenien
les seves xarxes diplomàtiques que havien d’influir al malalt Carles.
El mateix Leopold I,
l’emperador dels Habsburg, va enviar un frare que va fer un últim exorcisme que
va provocà que la mateixa Reina Marianna aturés aquestes activitats, farta de
veure el patiment del monarca.
La raó era quelcom
absent en totes les pràctiques que feien amb el rei totes elles plenes de
superstició, el que feien era empitjorar la salut del Monarca. Però de segur
que el fet més cruel que li van fer fer a Carles fou la de fer-li acomiadar del
seu pare. Van obrir la seva tomba reial a l’Escorial, Carles es va acomiadar
d’ell i dels seus avantpassats i així l’embruix marxaria. Però vet a aquí que
això no succeí. El vell rei de gairebé 40 anys estava cansat, no s’aguantava
dret, amb poc feines podia moure les cames, ni restava fora del llit més de dues
hores seguides. Els remeis que havia anat ingerint els últims anys de la seva
vida van fer d’ell una persona incapaç de valer-se per si sol. Sense oblidar
que se l’inflaven els peus, les mans i el ventre, així com la llengua i això
últim li dificultava la parla. Si hem d’afegir més direm que també patia atacs
epilèptics. Prostrat al seu llit les seves paraules sempre eren: em fa mal
tot”. I amb aquesta imatge del més malalt que embruixat Carles, el dia 1
de novembre de 1700 finalment morí. Les seves tortures ja s’havien acabat i
marcava el precedent d’una terrible guerra que assolí Europa i marcà la
història de molts regnes.
Carles II. Claudio Coello (1690-95). Museo del Prado
No hay comentarios:
Publicar un comentario