Les darreres hores del setge

LES DARRERES HORES DEL SETGE

Dies abans…..

Barcelona fa més de 13 mesos que està sent assetjada, fa molt que ha deixat de ser una ciutat tranquil·la. La seva gent, molts, han marxat, altres estan morts, i la gran majoria resisteixen tancats en els murs de l’antiga muralla medieval. Els dirigents del govern van reunir-se el juliol del 1713 davant de la situació que portava a Catalunya a resistir o caure davant de Felip V. La gran Guerra de Successió s’havia acabat. El juny del mateix any havien començat a marxar els aliats que fins aleshores havien ajudat al Principat a resistir contra el rei Borbó. I ja havien passat més de 13 mesos quan per un bàndol de guerra es va decretar la resistència a ultrança. 

           Junta de guerra de l'1 de setembre amb la participació de Villarroel i Basset. La participació de Casanova es un tema encara obert

 

El primer de setembre de 1714 Villaroel va convocar un consell de guerra al seu domicili per tal de conèixer l’estat de les defenses i els magatzems militars. Aquesta vegada no va comptar amb Casanova ni els consellers. La situació era desesperada. Les muralles tenien grans esquerdes i amb prou feines comptava amb 3877 homes aptes per a la defensa. Fora, els assetjants eren 38.000. És el moment en el que ell i altres generals de confiança suggereixen una capitulació.

Les autoritats civils s’assabentaren d’aquesta trobada i el 2 de setembre començaren a fer una inspecció detallada de la situació real de la ciutat. El dia següent caigué una bon xàfec, Casanova preocupat per les zones de defensa marxà a fer un cop d’ull, el mateix féu Villaroel. Tots dos es trobaren sense planejar-s’ho, xerraren de la situació i les condicions en les que s’estava vivint el setge dins la ciutat. 

5 de setembre conversa del tinent general d’Asfelt  i Bellver per a una possible capitulació. 

Gravat historicista del segle XIX.

Els dies posteriors hi hagueren moltes tensions: la Junta no volia escoltar de Casanova i Villaroel la idea de trobar-se amb l’enemic . Casanova, com a conseller, acceptà les decisions del govern, però Villaroel dimití.

Durant la nit del 10 a l’11, plovia molt. Fora de la ciutat el duc de Berwick, el general en cap de la defensa de Felip V, ho té tot preparat per fer una entrada imminent. Està nerviós i té preses, totes les posicions estan preparades per a un assalt definitiu. Dintre de la ciutat, Villaroel espera un vaixell que arribarà al port de Barcelona de forma clandestina. Està a casa seva, assegut a una cadira i vestit. No vol que el poble sàpiga de la seva dimissió i imminent marxa, això escamparia el pessimisme. Tot està pactat, aquest vaixell el conduirà a les terres de Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic.

L’onze de setembre

Eren dos quarts de cinc del matí i un fort so de canons trenquen la tranquil·litat a Barcelona. Les esglésies ràpidament fan sonar les campanes en senyal d’alerta, ha començat el setge definitiu a la ciutat.

Es precipiten els membres de la Coronela, els soldats i els seus caps a la defensa. El reducte de Santa Eulàlia fou ràpidament controlat pels borbònics. Durant l’assalt als baluards de Santa Clara i de Llevant s’obriren bretxes a la cortina de  muralla. Aquesta banda de Llevant era la més dèbil de la ciutat, per aquesta raó els atacs de Berwick es centraren aquí. A les ruïnes del convent de Santa Clara escaparen pocs supervivents ja que els borbònics els perseguien.

Davant d’aquesta terrible situació Villaroel reapareix com a alt comandant de la plaça de Barcelona. No va voler quedar-se al marge dels assalts, sentí el so de les campanes  com la resta de la població. Un ajudant del general Bellver li portava una carta que confirmava que l’assalt havia començat. Organitzà immediatament els seus ajudants i soldats d’escorta i instants posteriors sortia a galop cap al barri de la Ribera.

No sabem si en aquests primers instants tingué enllaç amb Casanova, però aquest últim sabé que Villaroel marxava al Born i ell decidí fer-ho cap a Portal Nou. Quan es trobava a l’alçada de la Capella de Marcús les bales es sentien de molt a prop. El conseller en cap veié que era el moment d’anar a buscar la bandera de Santa Eulàlia.

I és que una mica més tard, a les sis del matí, a la plaça del Born, Villaroel demanava el mateix a alguns membres de la Casa de Ciutat. Aquesta era l’ensenya de guerra, la gent sabia que aquesta bandera només s’exposava quan hi havia casos de perill militar. Durant el conflicte la bandera va estar exposada a les dependències de la Casa de Ciutat mentre el penó exhibit. Casanova s’encarregava.

Villaroel esdevingué un important cap de la seguretat. Des del Born, exposà als seus que era el moment de vèncer o morir, ell els serviria com un més a la defensa. Despatxava missatges, preparava els contraatacs d’una forma molt coordinada. Per la banda dreta ell mateix dirigí els atacs amb el regiment de cavalleria.

Quan Villaroel sapigué que Casanova marxava amb el penó a la part de Jonqueres ordenà que l’atac comencés per la dreta, eren ja més de les set del matí.

Villaroel seguia a la plaça del Born, pretenia sortir sobre les ruïnes de Santa Clara i desallotjar els enemics del Pla d’en Llull. I allà cridava la consigna de morir o vèncer quan es girà al Coronel Comes i li cridà: que segueixi l’avanç, que davant meu ningú no es retira: morir o vèncer és el que ens pertoca.  En l’espai de pocs segons, fou ferit d’un tret a la cuixa tant fort que fou posat a cobert i se l’atengué. Quedà totalment invàlid però continuà com a cap superior de la defensa.

En els moments successius hi hagué una terrible lluita entorn la bandera de Santa Eulàlia. I allà fou, entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere quan un tret també ferí la cama de Rafael Casanova. 

Immediatament fou conduit a l’Hospital de la Santa Creu. Els dos bàndols estaven esgotats, eren un o dos quarts de nou del matí, ja feia més de quatre hores del començament del setge. Els catalans ja havien perdut en aquesta fase també el baluard de Sant Pere.

Els nous contraatacs dels catalans al Pla d’en Llull van ser seguits de nous atacs dels borbònic. No hem d’oblidar que a les lluites sofertes al baluard de migdia, morí un dels màxims defensors, Anton Paperoles.  Mentre, molt a prop, a Pla de Palau, els generals Basset i Sans Miquel dirgien una barricada fins a la muralla de mar sota un intens foc de fuselleria. Cap al migdia els invasors no tingueren forces i deixaren els atacs.

Berwick preparà un de nou al Portal Nou, el que no s’esperava era que els catalans ja s’havien reorganitzat sota les ordres de Thoar i Maians. El primer aturà amb duresa el primer cop dels borbònics, els seus soldats contenien l’enemic a Sant Agustí fins els últims moments de la resistència.

A les deu i mitja del matí ja s’havien produït moltes baixes importants com les Casanova i Villaroel, i les morts de soldats i civils, la resistència estava sent molt dura. Nous atacs al baluard de Sant Pere i noves línies de defensa des de la ciutat donen una xifra d’allò més descoratjadora: 35.000 atacants i 5.0000 defensors.

A les dues del migdia Sans Miquel es reuneix a Pla de Palau amb els caps de la resistència. Sembla que les defenses s’han estabilitzat i podran restà així almenys fins a l’endemà. Allà mateix, Ferrer mostrà les paraules que li encarregà Villaroel de dir: calia trobar abans de la nit una sortida a la situació, per tal d’evitar a la ciutat la crema, el saqueig i l’assassinat en massa.  També Villaroel exposà que hi havia dos recursos: llançar un doble atac per recuperar els baluards del Portal Nou i de Llevant, o imposar una capitulació molt avantatjosa. Ell considerava més oportú el segon recurs: la crida a capitulació. Thoar l’obeí i ja eren les tres del migdia quan després d’un toc de corneta començaren les negociacions amb La Vère i Berwick. Thoar era un home d’honor, oferí la capitulació, en aquell instant es suspengueren els focs.

Per una banda: Berwick i els seus i per l’altre la Casa de la Ciutat  pensen què és el millor pels seus interessos.

La tarda del dia 12 de setembre es va fer la trobada definitiva es produí entre Ferrer, Oliver i Duran amb Berwick a la torre de Sant Joan,  fixaven començar les negociacions, una redacció feta per Berwick sense signatura de final on sense esmentar la rendició incondicional es passà a signar capítols i l’entrega de la Plaça de Barcelona. Aquesta fou ocupada, els militars cridats a entregar les armes. 

També foren confiscats els uniformes i les banderes, començava una nova era.