Les defenses de Barcelona
Transformacions
de les defenses a l’època moderna
Nous models de fortificacions apareixen a finals del segle
XV per tota Europa. L’artilleria havia evolucionat i va demostrar la seva
eficàcia contra les fortificacions i les muralles. Barcelona, com tantes
altres, es van començar a transformar per adaptar-se als nous temps i les
tecnologies de la pirobalística. És per això que davant de la muralla es van
construir baluards, unes peces pentagonals que permetien acumular artilleria.
Des d’aquests punts els canons podien atacar tot aquell que s’acostés a la
muralla o als baluards veïns.
Des de finals del segle XV els nous canons seran de bronze
i les bales de foneria de ferro, amb aquestes es podien destruir tota mena de
murs, i els enginyers es plantegen dues preguntes: com defensar-se? i com
incorporar els canons a la defensa?.
Serà cap a 1544 quan moltes torres medievals de la muralla
es van escapçar per estalviar blancs fàcils a l’artilleria atacant, i les
pedres es van fer servir per a reforçar els murs i ampliar el tamanys. Això
permetia també col·locar-hi canons en algun espai del parament. Les muralles
medievals, ara amb els murs més amples, van créixer per fer més efectiva la
defensa.
Anem pas a
pas, què succeí amb les grans torres medievals?
Durant l’edat mitjana les muralles més potents eren les més
altes, però anys més tard amb l’artilleria predominant els atacs això es
convertí en un greu inconvenient. Durant aquells anys d’evolució de les armes
els atacs són més agressius i les antigues torres de vigilància, per la seva
alçada, seran flancs massa dèbils. La gran majoria d’aquestes torres eren
rodones o quadrangulars i això donava lloc a molts punts morts que els atacants
aprofitaven per filtrar-se en la defensa. Degut a això les torres es reduiran
en alçada i substituiran les seves formes per altres més pentagonals i un pel
encorbades adjacents a les muralles.
Aquestes últimes s'ensorren i es fan més amples per tal de resistir
millor els trets dels canons.
Davant dels baluards de nova construcció es van excavar
amplis fossars i amb *glacis protectors
per tal d’evitar que els atacants arribessin als peus dels baluards. Ara
amb els fossars quedaven molt lluny de la ciutat.
*Els glacis en una
fortificació eren terrenys en pendent que baixaven des del camí cobert fins el
camp.
Per aquesta raó a l’arquitectura militar moderna trobem un
canvi de les construccions i aquests es produïren també a Barcelona i altres
espais de Catalunya. Quan?doncs sobretot després de la Guerra dels Segadors
perquè és llavors quan les fronteres catalanes es desplacen. Grans
fortificacions de defensa es transformen i esdevenen més fortes per ser
combatives en moments de setges.
Barcelona
i les seves defenses al segle XVIII
Com ja s’ha comentat abans l’arquitectura de l’edat moderna
és subsidiària de la nova artilleria. Les muralles de la ciutat Barcelona
havien estat conservades i les torres substituïdes pels baluards. L’única torre
interessant era la de Sant Joan, era la més alta, i quedava a la banda dreta
del baluard de Santa Clara. El perímetre vell de les muralles s’havia
reaprofitat per un de nou i s’havia vist reforçat per la presència dels
baluards. Els més antics eren els de Llevant, Migdia i Santa Madrona que
dataven del segle XVI i més que baluards eren reductes forts de defensa per
abrigar bateries de defensa costera. La resta sí eren veritables baluards, el
més modern fou el de Tallers del 1697.
Barcelona tenia onze baluards: Llevant, Santa Clara, Portal
Nou, Portal de Jonqueres, Àngels, Tallers, Sant Antoni, Santa Madrona, i els
petits de Sant Francesc i Migdia.
Barcelona i les seves muralles de ponent
Per tot el perímetre que corria entre el baluard de Sant
Antoni i el de Santa Madrona hi havia una línia atrinxerada que comunicava amb
el perímetre de Montjuïc. Dalt de la muntanya, el castell era més aviat feble,
mentre que les defenses que l’envoltaven havien esdevingut sòlides i molt ben
traçades. Degut a aquesta feblesa l’any 1706 en plena Guerra de Successió
durant un moment de setge la ciutat va ser atacada per aquesta banda de ponent,
els atacants pretenien arribar al cim de la muntanya i convertir aquest en un
lloc de control. Potser això era possible aquell any, però amb les reformes de
les fortificacions més endavant aquest espai durant el setge del 1713 es
convertí en un lloc inexpugnable pel borbònic Duc de Populi. La part de la
muralla més propera a Montjuïc no tenia
gaires elements defensius.
A l’altre banda de muntanya, la muralla nord la
ciutat tenia altres baluards: Tallers, l’Àngel, Jonqueres. També espais estratègics.
Barcelona
i les seves muralles de llevant
Les muralles de Llevant estaven flanquejades pel mar i això
a l’època era entès com un espai menys perillós. Entre el baluard de Portal Nou
i el de Llevant només hi havia el baluard
de Santa Clara. A la muralla de Mar hi havia espais dotats d’artilleria de
costa per prevenir els atacs marítims, gràcies entre d’altres al baluard de
Migdia.
Per tal d'evitar qualsevol possible sorpresa contra el
Portal de Mar també es va construir un nou reforç exterior dirigit cap al
baluard de Llevant.
Totes aquestes reformes de les muralles van dificultar molt
a l’atacant. Els borbònics ja no podien plantejar-se el setge com potser
s’hauria fet uns anys abans: atacar la ciutat i conquerir Montjuïc, aquesta
opció no funcionaria així que meticulosament van plantejar-se un nou espai
d’atac.
Pels coneixedors de les defenses barcelonines el pany que s’estenia entre Portal Nou i Santa
Clara es perfilà com el punt més dèbil de la muralla, el millor lloc per enfocar-hi els esforços de la línia principal d’atac.
I tenien raó...
