La Coronela, la seva història

Hi havia una vegada, en un passat molt llunyà……

Ens remuntem al passat i ens traslladem als anys de les conquestes de territoris andalusins. Els comtes d’origen franc i el seu rei Lluís el Pietós estan conquerint territoris. Entren a la ciutat de Barcelona, aquesta en poc temps passà a ser un comtat i comença a rebre privilegis per tal de governar-se i defensar-se a si mateixa. En aquests primers anys les lleis catalanes comencen a compilar-se i entre elles apareixen les lleis primitives dels comtats catalans. Per tal de protegir-se els futurs els prínceps de Catalunya van redactar l’usatge “Princeps Namque”. Aquest donava dret al Príncep a convocar els homes lliures en defensa de la Terra quan aquesta fou atacada. Així en el nom del príncep els civils lliures participaven. Sempre s’ha dit que els catalans eren molt fidels a les seves lleis, així que rebien una petita formació que els feia en les diferents èpoques coneixedors de les armes. Quins homes participaven? sobretot aquells que hem esmentat, que per la seva condició fossin lliures i amb edats compreses entre els 16 i 50 anys.

Compilació d’usatges de 1413 en ell es pot llegir “en nom de nostre Senyor”

Aquest usatge es configurarà com a tal en temps de Ferran II el Catòlic i més encara entrada l’edat moderna, a partir del 1492. 

El seu protagonisme creix……

Fou una època marcada per revoltes i canvis polítics importants. La Monarquia hispànica, especialment els segles XVII i XVIII, tingué enfrontaments constants amb França.  Catalunya degut a la seva situació geoestratègica en períodes, de vegades molt curts, era un camp de batalla constant i com el territori es veia atacat es cridava a Princeps Namque a la defensa.

Aquells anys hi havia una institució militar amb vida i lògica pròpies inspirada en el sagrament medieval, aquest era el “Sometent general”. Aquestes unions d’armes o germendats eren cridades a “so-metent”: corns marins, campanes o crits de Via fora!.

Sometent o Miquelet

A meitats del segle XVI Catalunya s’havia vist atacada per França per terra, pressions de corsaris turcs per mar i bandolers van generar una situació insostenible. Per tal de fer de les terres catalanes espais segurs es va fer un desplegament i autodefensa amb intenció de ser imparables. El desplegament militar dels gremis fou molt ràpid i àgil. El comandant de les forces era el Conseller en cap, amb la dignitat de Coronel. D’aquesta manera cap al 1544 es confirmà un comandament de forces gremials en estat de mobilització latent, desactivades però preparades. Paral·lelament sorgiren aquells anys “Companyies”, fruit de la col·laboració militar entre diferents ciutats i viles.

Segurament, degut a l’enfrontament entre soldats del rei Felip IV i una part gran de la societat catalana en la Guerra dels Segadors,  les milícies van perdre força i a Barcelona van deixar de protegir les seves portes i muralles. Això què volia dir? doncs que la Ciutat perdia el control de la seva pròpia defensa. Aquest fet només durà fins els 1675, any en els que es va poder recuperar el Privilegi militar de Barcelona. Finalment el 1684, un cop restituïdes les milícies gremials de forma oficial, i segons Feliu de la Penya, per primera vegada aquest cos armat rebé el nom de “Coronela” però falta documentació que ho acabi de corroborar.

I així fou batejat amb el nom de Coronela…..

El famós setge francès de 1697 es va enfrontar amb totalment reconstruït poder militar del cos de gremis, el qual ajudà a la defensa de Barcelona. Aquest terrible setge tingué conseqüències en les muralles de la ciutat que afrectaren a la Guerra de Successió.

Seria en aquesta terrible guerra, que ens ocupa, quan la formació de la Coronela, amb el nom pròpiament dit, es constitueixi. L’any 1704, el Virrei Velasco a la ciutat de Barcelona autoritzà la mobilització de la milícia gremial a la qual anomenà segons la documentació com a “Coronela”. Però fou amb l’arribada de Carles III a la ciutat quan les coroneles, també d’altres ciutats catalanes, foren  ben estructurades i convertides en institucions militars innovadores i originals. Carles III va decidir optimitzar les Coroneles de la ciutats catalanes i convertir-les en unitats permanents, tant militaritzades com fos possible, sota el comandament de militars i enquadrades en el règim de justícia militar. Aquesta decisió s'incardinava en l'esperit constitucionalista de Catalunya i la tant anhelada voluntat de recuperar l'autodefensa militar. La resposta fou entusiasta: comuns i gremis s'apressaren a rearmar-se i uniformar-se, ara sí, amb el consentiment de la Corona. Tot pagat pels propis gremis i Institucions de la terra.

Com vestien, com eren les seves armes? No hi ha un coneixement molt precís. L’armament consistia en un fusell, una baioneta de dolla i una espasa. Al cinyell hi portaven una cartutxera ventral de cuir amb l’escut de la ciutat gravat. També duien un flascó amb pólvora. Les seves banderes, segons Castellví, una d’oficial feia les funcions de Bandera Coronela. Cada gremi tenia la seva bandera tradicional i pel que fa als batallons, la documentació esmenta fins a tres banderes per batalló.

Els gremis pagaven els uniformes i els colors eren decisió de les companyies, només establint com a factor comú el color vermell carmesí de la divisa.

 

Felip V

Felip V

Va néixer  en el sí de la cort francesa del seu avi Lluís XIV, a Versalles, l’any 1683. El seu pare era el gran Delfí Lluís de França i la mare Maria Anna Cristina de Baviera. Felip d’Anjou fou el seu nom oficial fins l’obertura del testament del monarca Carles II. Quan això succeí, va ser designat hereu de la Corona d'Espanya per l'últim rei espanyol de la dinastia dels Habsburg, Carles II. La coronació de Felip d'Anjou el 1700 va suposar l'adveniment de la dinastia borbònica al tron ​​espanyol.

Felip V proclamat rei d’Espanya.

François Pascal Simon Gérard (1770-1837)

Arribada de Felip a Catalunya

En un primer moment els regnes de la Corona d'Aragó van acceptar amb recel el nou monarca. El fet de que fos educat a Versalles on imperava un pensament absolutista, va preocupar a les institucions catalanes. Entre 1701 i 1072 estigué a Catalunya. La seva feina aquests mesos fou la d’encarregar-se de convocar Corts, per tal de pactar el seu reconeixement com a monarca. Estant a Catalunya es casà amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia.

Com hem dit, els primers anys de govern Felip tingué la tutela del seu avi i molts funcionaris francesos vingueren a Espanya a ajudar al monarca. Aquesta circumstància va indignar l'alta noblesa i l'oligarquia espanyoles i va crear un clima de malestar que es va complicar quan l'arxiduc Carles d'Àustria va començar a fer efectives les seves pretensions a la Corona espanyola . Amb el suport dels antics regnes de la Corona d' Aragó, en aquells moments es deia que els catalans mantenien el seu ressentiment cap als francesos arran de la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya transpirinencs .

Aixecament a Catalunya contra Felip V

I així fou quan els anys següents alguns sectors de la noblesa catalana, la burgesia i fins i tot alguns de les vil·les i pobles de muntanya, iniciaren una conspiració per fer un aixecament contra ell. Aquest aixecament fou pactat el 1704, però no triomfà. Només calia esperar un any més, el 1705, a la plana de Vic la conspiració a esquenes de la Generalitat triomfà. Des d’allà dos representants escollits foren enviats a Gènova on signaren amb les potències europees que no havien acceptat Felip V. Els catalans havien pactat que ara defensarien la causa de l’arxiduc Carles d'Habsburg.

Felip V, que havia marxat el 1702 a Savoia a fer front als austriacistes, haurà de retornar a Espanya per fer front als atacs de la coalició angloholandesa. Aquests foren els que van donar suport a l'arxiduc austríac i els que van precedir l'esclat de la guerra de Successió. El llarg conflicte internacional va adquirir a Espanya un caràcter de guerra civil en què es van enfrontar les antigues Corones de Castella i Aragó .

Felip V i la guerra

En 1707, la situació es va tornar crítica pel sobirà espanyol, atès que, si bé havia obtingut algunes victòries importants, va perdre el suport de Lluís XIV, que va haver de retirar-se de la contesa arran dels reversos soferts en el continent. Felip V gràcies al triomf a la Batalla d’Almansa, els seus soldats entraran a l’Aragó i València. Es diu que aquests espais foren arrasats i cremats, d’aquí la dita “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.

Retrat de Felip Vé exposat cap per avall al Museu de l'Almodí de Xàtiva per haver incendiat la ciutat el 1707.

No obstant això, al marge de les alternatives en el camp de batalla, la mort de l'emperador austríac Josep I i la coronació de l'arxiduc pretendent com Carles VI d'Àustria en 1711 van donar un tomb radical a les coses .

Si l'origen del conflicte havia estat el perill d'una unió de França i Espanya, tot i la clàusula que ho impedia en el testament de Carles II, la nova situació va donar lloc al fet que britànics i holandesos deixessin de donar suport a Àustria. També, per raons geoestratègiques, van negociar amb Espanya els tractats d'Utrecht, de 1713, i de Rastadt, de l'any següent, pels quals Felip V cedia la seva sobirania sobre els Països Baixos, Menorca, Gibraltar, la colònia de Sacramento i altres possessions europees. Al mateix moment renunciava als seus drets successoris a França, a canvi de la qual cosa era reconegut com a rei d'Espanya.

Tractat d’Utrecht.1713

Els catalans, que mentrestant havien continuat la guerra en solitari, van capitular finalment el 1714 . El monarca va emprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista. Les línies més significatives van ser l'enfortiment del Consell de Castella i el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.

Un cop acabada la guerra

El mateix any de la derrota catalana, Felip es va casar amb una princesa italiana, Isabel Farnese. La seva primera esposa havia mort. Isabel era filla dels prínceps Eduard de Parma i Dorotea Sofia del Palatinat. Després de la mort de Maria Lluïsa, Felip V estava desorientat i amb prou feines podia aturar la seva desaforada sexualitat. Potser, per aquesta raó, set mesos més tard es casà de nou. Es deia que Isabel sapigué controlar al rei i eren inseparables: caçaven junts, dormien junts, anaven a les campanyes militars junts.

Isabel era algú de fort caràcter, i amb ella arribà el canvi. Cap altre personatge ens permet apropar-nos al Felip V posterior a la Guerra de Successió, un rei doliente, malaltís i depressiu, que després de fer-se amb el tron semblava haver perdut tot interès per la política.

La seva política exterior, des d'aquell moment, va anar encaminada a recuperar els territoris que s'havien perdut a Itàlia en virtut del Tractat d'Utrecht. Pau que el 1713 va posar fi a la Guerra de Successió. El rei cada cop depenia més de la seva dona i aviat va començar a donar mostres de desequilibri mental.

El gener de 1724, la depressió de Felip V va portar-lo a abdicar. Era un gest inèdit, sorprenent. Lluís I, el primogènit, arribava al tron espanyol mentre que el primer Borbó es refugiava en el seu palau de La Granja de San Ildefonso de Segòvia, un petit Versalles encara a mig construir però amb una considerable zona de caça, la darrera i única passió d’un rei embogit. S’ha especulat amb la possibilitat que aquesta abdicació fos una maniobra que tenia com a objectiu l’accés al tron de França davant d’una possible mort prematura de Lluís XV. És difícil de creure.

Lluis I de Borbó. 1724. Jean Ranc

Però aquesta retirada va ser breu. Lluís I moria el 31 d’agost sense descendència i Felip V recuperava la corona passant per sobre dels drets de Ferran, el jove príncep d’Astúries.

Aquest va ser el gran moment d’Isabel, la parmesana esdevenia “reina mare” sense que aquest paper li correspongués. Fou el moment d’oposar-se al predomini austríac a Itàlia amb la finalitat d’obtenir Estats per als seus fills. També moments per neutralitzar els enemics i de preparar el país per a la guerra mitjançant la construcció de la marina. D’aquesta manera, la parmesana va passar la major part del temps immersa en les intrigues polítiques que havien de dotar els seus fills d’un futur brillant. I el seu èxit és innegable: Carles de Borbó obtenia el ducat de Parma (1731) i el Regne de les Dues Sicílies (1735), mentre que Felip de Borbó assolia el ducat de Parma (1748).

Felip V

I a què es dedicava Felip V en mig del joc d’intrigues polítiques i diplomàtiques d’Isabel de Farnese? A construir els jardins versallescos de La Granja, solitari i cada cop més melancòlic, hipocondríac i embogit. Les intrigues de palau es desenvolupaven al marge d’un monarca que regnava absent del seu món.

Rei depressiu

Les crisis del rei es van fer cada vegada més freqüents: atacs de melancolia, depressió crònica, etc., eren el pa de cada dia per a la cort espanyola. En les seves hores baixes volia abdicar la corona per retirar-se amb la seva dona al palau de la Granja de Sant Ildefons, no lluny de Segòvia. I així fou quan l'any 1724 va abdicar en el seu fill, el jove Lluís I, com hem comentat abans. Aleshores Felip V va tornar a acceptar la corona com una càrrega feixuga. Encara seria rei molts anys: fins al 1746. El seu regnat ocupa gairebé tota la primera meitat del segle XVIII.

Tot i que persistia sempre en la seva decisió de tornar a abdicar la corona. La seva dona Isabel va acabar per prohibir a la servitud de palau que deixessin l'abast d'aquest paper, ploma i tinta, per evitar una segona abdicació .

Felip V es va convertir gradualment en un maniacodepressiu a partir de 1727. Durant mesos es negava a que li afaitessin, que li tallessin les ungles de peus i mans, per por que li enverinessin. Tampoc consentia canviar de vestit, i en conseqüència, el seu aspecte deixava molt a desitjar. Fins a tal punt va arribar, que caminava amb el vestit atrotinat i caient que Isabel apedaçava constantment. De vegades tenia atacs de bogeria en què al·lucinava, afirmant que era mort i es mossegava els avantbraços .

Va arribar fins i tot a viure de nit, obligant de pas a tota la seva cort a fer el mateix: a les 8 del matí es ficava al llit, a les 12 de la nit s'aixecava per prendre un frugal esmorzar, a la 1 es vestia, anava a sentir missa i rebia als ambaixadors, a les 2 despatxava amb els seus ministres, a les 5 prenia el seu sopar amb les finestres tancades, a les 6 del matí mirava per la finestra, jugava amb els seus rellotges i llegia, quan no es donaven concerts o obres de teatre per a distreure'l.

A vegades queia en èpoques de letargia, i en altres ocasions era extremadament nerviós, s'irritava per una fotesa i era violent amb els seus metges de cambra. En una ocasió, va refusar caminar ja afirmava que un dels seus peus era de menor grandària que l'altre. A aquells moments de bogeria, succeïen altres més afables recobrant lucidesa i judici. El pitjor any per a ell va ser 1738. No obstant això no moriria fins 1746, completament trasbalsat.

Felip V proclamat rei d’Espanya.

François Pascal Simon Gérard (1770-1837)

Mort del rei

Felip V i Isabel Farnese1743. Louis Michel van Loo

L’any 1746, va morir el rei Felip V a Madrid, concretament el 9 de juliol. Va ser enterrat a La Granja de Sant Ildefonso. Fou successït pel seu fill que en coronar-se serà Ferran VI. I així acaba la vida d’un important res. Algú que lluità fins al final per aconseguir els seus desitjos, i un cop els aconseguí embogí de poder.

  

Carles III d'Àustria

L'arxiduc Carles  

Carles d’Àustria o d’Habsburg va néixer a Viena  el dia 1 d’octubre de 1685. Era fill de l’emperador Leopold I i Elionor de Neuburg. El pare de Carles, Leopold s’havia casat en primeres núpcies amb Margarita Teresa d’Àustria, germana de Carles II. Es tornà a casar amb l’arxiduquessa Clàudia Felizies i en terceres núpcies amb Elionor de Neuburg amb qui tingué deu fills i entre ells l’arxiduc Carles.

Pintura Matrimoni de Leopold i Elionor

1676

La Gran Aliança

Carles era nét per línia paterna de l’emperador Ferran III i de la infanta Maria Anna germana de Felip IV. Amb drets dinàstics, Leopold reunirà l’Aliança, una coalició europea fundada el 1686 i que canvià el seu nom a Gran Aliança quan Anglaterra en formà part el 1689. La abans coneguda com a la Lliga d’Augsburg, el 1700 es va organitzar al voltant de Leopold i del seu Sacre Imperi Romanogermànic. S’havia oficialitzat dues vegades: el 1689-1698 durant la Guerra dels 9 anys i de nou el 7 de setembre de 1701. Portugal, Anglaterra i les set províncies de dels Països Baixos s’uneixen a Alemanya. Serà aquesta coalició la que iniciarà la Guerra de Successió. Savoia i Portugal es van afegir a l’Aliança el 1703.

Què succeí amb el jove Carles?

Va ser proclamat rei a Viena l’agost de 1703 rebent el nom de Carles III. Va desembarcar a Lisboa el febrer de 1704 per tal de posar-se al capdavant dels exèrcits peninsulars. Des d’allà es va embarcar en un vaixell del Comte Peterborough per arribar a Barcelona a finals d’agost de 1705.
La reina Anna va ordenar al comandant de les seves forces Peterborough que havien de fer Barcelona una ciutat austriacista. Les tropes aliades foren ajudades pels vigatans que van vèncer també la resistència borbònica amb un setge que faria caure la ciutat el dia 9 d’octubre.

Reina Anna d’Anglaterra

1705

Michael Dahl

Per quina raó Barcelona? Quan es va signar el pacte de Gènova, en el que marcava que Catalunya entrava a formar part del conflicte a favor de la Gran Aliança, s’obria un nou front a la Mediterrània. Catalunya es convertia en un eix estratègic aliat. Les ordres venien de la reina Anna d’Anglaterra.

Barcelona, seu reial

El 28 de novembre Carles amb 20 anys jura davant de les Constitucions i va convocar Corts que es celebraren desembre de 1705-1706 ( març ). Les Corts catalanes el van declarar el seu príncep. Barcelona es convertirà en la seva seu reial, i el seu palau es trobarà a Pla de Palau. És un noi molt jove i parla diferents llengües i aviat domina el català. Sovint dóna mostres de coratge militar i no era estrany veure’l cavalcant davant de les seves tropes.

Palau del Rei a Pla de Palau. Barcelona.

Durant la primavera de 1706 Carles va viure un setge a Barcelona. Fou Felip qui organitzà l’atac i amb el seu exèrcit arribà fins a Barcelona on s’establirà a la zona de Sarrià.  Carles i Felip lluitaran en un punt clau de la guerra, i és possiblement el moment en el que més a prop es troben els dos pretendents al tron durant el conflicte. Gràcies a un grup força nombrós de l’exèrcit i la Coronela Carles va poder defensar-se o almenys resistir fins a la arribada d’un estol aliat. Aquest va ser  molt important per guanyar el Setge. I no es quedà aquí, aquest triomf va permetre a Carles i als aliats obrir-se a altres territoris d’Aragó, València i les Balears.

El dos de juliol del mateix any, Carles,  a les portes de Madrid va ser proclamat rei de Castella. Però no tingué una bona rebuda a la ciutat i davant d’una contraofensiva Carles va haver d’enretirar-se a València. Allà viurà durant sis mesos, el març de 1707 torna a Catalunya. El 25 d’abril del mateix any

 

Arxiduc Carles 

va tenir lloc la Batalla d’Almansa, la qual sota la ordres del duc de Berwick va suposar l’entrada i conquesta dels territoris de l’Aragó i València per part dels borbònics.

Tot i la pèrdua d’aquests territoris el rei Carles va mantenir-se fidel a una vida d’excessos i festes. El dia 23 d’abril de 1708 el rei, signava capítols matrimonials amb Elisabet Cristina de Brunsvick-Wolfenbüttel. Serà el seu germà Josep I qui es casà per poders amb Elisabet, en absència del rei, sent un casament a distància. Després del casament la reina Elisabet Cristina va agafar un vaixell cap a C atalunya.

 

Elisabet Cristina arriba a Mataró

Primer arribarà al port de Mataró, reposarà uns dies després del llarg viatge i marxarà cap a Barcelona. L’1 d’agost es va celebrar la cerimònia matrimonial a Santa Maria del Mar i a la Llotja la primera Òpera de tot el territori espanyol, Il più bel nome, en motiu de la celebració matrimonial. El poble idolatra els seus joves reis i Barcelona es converteix en un referent polític internacional de les llibertats i d’una nova manera de governar. Diuen que Carles comprenia i acceptava el constitucionalisme català i l’incorporà a la seva cultura política. Les bases de les revolucions liberals comencen a construir-se a la Catalunya constitucional. A Barcelona es dissenya, per a tot el món, un futur alternatiu a la barbàrie absolutista.

Però si parlem de la guerra Carles estava perdent territoris molt importants i difícils de recuperar. Només a l’estiu de 1710 Carles va tornà a Madrid. Va llençà una nova ofensiva on va recuperar l’Aragó, tingué victòries a Almenar i Saragossa i arribarà altra vegada, com hem dit, a Madrid, però en poc temps perdrà el control.

El canvi de destí de Carles va ocórrer el 17 d’abril de 1711 quan va morir el seu germà Josep I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, a  l’edat de 35 anys. Quan a Barcelona es sabé es van organitzar moltes cerimònies i funerals. El seu imperi l’esperava a l’altra banda d’Europa, Carles havia de marxar i deixar Barcelona i el principat de Catalunya. Serà a finals de setembre del mateix any quan marxà cap a Frankfurt per rebre la Corona Imperial. 

Elisabet Cristina 1712

Però el Principat encara se l’estimava, i allà deixà a la seva dona i al mariscal Guido von Starhemberg com a cap suprem. Ella actuaria com a Virreina i Capitana General de Catalunya a Barcelona mentre al mateix temps el seu marit era coronat com a Emperador.

En aquell moment els borbònics s’alçaren a la Segarra i les comarques de Girona. El Principat de Catalunya s’havia reclós a la part central amb Castellciutat, Cardona i Barcelona com a principals nuclis de lluita.

 

Retrat de l’Emperador Carles VI

Quan Carles es convertí en l’emperador Carles VI, aquest fet no serà ben vist per les grans potències i fou en aquell moment quan començaren les negociacions.

Es signarà el Tractat d’Uttrecht el dia 11 d’abril de 1713. França i Espanya signaren les paus amb Anglaterra i els Països Baixos. Anglaterra aconseguí uns privilegis molt avantatjosos: sobirania a Gibraltar, Menorca i rutes comercials americanes.

Serà el 19 de març quan l’emperadriu marxi de Barcelona i iniciarà un viatge cap a Viena. Abans però va nomenar capità general de Catalunya a Starhenberg. En una de les cartes que va enviar al marquès de Rialp, que s'havia quedat a Barcelona, l'emperadriu li confessava: «mai vaig poder jo estimar més a una altra nació, que jo estimo als catalans, i ho faré tota la meva vida».

Poc quedava a fer a Catalunya la guerra s’havia acabat i els aliats estaven abandonant-la. Carles VI es lamentava dient: “Si jo cregués que amb el sacrifici de les meves tropes pogués alleujar el vostre desconsol, no té el menor dubte que ho faria, però perdre-les, per perdre-us més, no crec que sigui mitjà que aconsella la vostra prudència”. Poc després arribaria el Conveni d’Hospitalet i així la  marxa de les seves tropes. Carles ja no tenia intencions de continuar la guerra amb Espanya i signà el Tractat de Rastatt on confirmava els acords del Tractat d’Uttecht. Amb el primer Tractat Carles abandonava la guerra i rebia com a compensacions el territoris de Nàpols i Sardenya. Per a molts catalans va començar un terrible exili.

Que se’n va fer de Carles VI després de la Guerra de Successió? 

Instal·lats a Viena l’emperador Carles i l’emperatriu Elisabet Cristina van tenir un fill i tres filles: Leopold , Maria Teresa, Maria Anna i Maria Amàlia.

Entre el 1716-1718 Carles va haver d’enfrontar-se amb l’Imperi Otomà durant el que es coneix com la Tercera Guerra Turca. L’emperador aconseguí importants victòries. Però al mateix temps un nou enfrontament s’obria quan li envaïren la illa de Sardenya, la de Sicília en un nou enfrontament amb Espanya.

Finalment Carles va signà les paus amb Felip V l’any 1725 en el conegut Tractat de Viena. Amb aquest es podava fi a la guerra entre el sacre Imperi i el regne d’Espanya. I encara que curiós fou en aquesta signatura quan carles VI reconegué oficialment a Felip V com a rei d’Espanya.

Gràcies a aquesta signatura s’aconseguiren alliberar a presos militars i polítics austriacistes que es trobaven a presons espanyoles i pogueren retornar les hisendes que havien estat confiscades als

partidaris de carles.

Les males gestions de Carles VI

El regnat de Carles es va caracteritzar per una gestió ineficaç i uns costos elevadíssims, les finances del seu Imperi van ser nefastes i el deute va créixer molt.

Poc després de les paus amb Espanya una nova Guerra de Successió s’aixecava a Polònia i l’Imperi quedà aïllat, mentrestant, França i Espanya s’apoderaven de parts del seu territori com els dominis italians.

L’emperador Carles moria a Viena el 20 d’octubre de 1740 a l’edat de 55 anys. Es diu que la causa de la mort va ser una intoxicació provocada pel consum de bolets.

La seva filla Maria Teresa es va convertí en la gran emperadriu de la història d’Àustria.