Les germanes de Carles II. Margarita d'Àustria

Margarita Maria Teresa d’Àustria

La infanta va nèixer a Madrid el 1651 i era filla de Felip IV i la seva segona dona Marianna d’Àustria.

"Infanta Margarita d’Àustria"

1653-1655

Velàzquez

Kunsthisorisches Museum, Vienna
 

Margarita Teresa va ser un dels personatges més retratats pel pintor Diego Velázquez per la seva importància dins de la Cort. Ella és la infanta que apareix a Las Meninas l’any 1656, la gran obra mestra de la pintura universal. El nom del quadre és conegut així perquè en ell es veu a la infanta envoltada de les seves meninas Maria Agustina Sarmiento i Isabel de Velasco. “Meninas” és una paraula portuguesa que designava a les dames de companyia. L’obra també apareixen altres personatges de la cort espanyola com els nans Maria Bàrbola i Nicolasito Pertusato. Vestida de vídua Marcella de Ulloa i Diego Ruiz de Azcona. Al fons del tot Jose Nieto aposentador del Palau. I no oblidem als reis que apareixen reflexats en un mirall del fons de la sala. I Velázquez qui s’autoretrata amb la resta dels personatges, duu al pit la creu de Santiago i l’escenari és el seu taller. Una imatge de la part privada de la vida a la Cort espanyola del XVII.

"Las Meninas"

1656

Velázquez

Museu del Prado

Hi ha multitud de retrats de la infanta realitzats per Velázquez al Museu del Prado de Madrid i el Kunsthistorisches Museum de Vienna. Hem de tenir en compte que la infanta va ser durant molts anys una persona important i una pretendent al tron, si no hi havien barons hereus ella esdevindria la digna i absoluta successora a la monarquia.

Veláquez amb els seus retrats ens mostra els canvis de la mateixa infanta,  destacant les obres com la La infanta Margarida amb vestit rosa de l’any 1653 , La Infanta Margarita amb vestit blau l’any 1659 i el Retrat de la Infanta Margarita als 15 anys del 1665. Els últims podrien ser d'autoria conjunta entre la mà de Velázquez i la de Juan Bautista Martínez del Mazo ( gendre del primer ).

"La Infanta Margarita en blau"

1659

Velázquez

Kunsthisorisches Museum, Vienna

Aquí Velázquez empra en aquest quadre la tècnica de pinzellades soltes que provoquen efectes lluminosos. La infanta, aquí de vuit anys d'edat, apareix amb cara seriosa, potser per timidesa, com evidenciaria la vergonya de les galtes. El cabell el té recollit amb fulles de llorer. Allarga els braços per tocar amb gràcia el vestit, en una de les mans sosté una pellissa de color marró. El seu vestit és blau fosc i platejat, amb galons d'or i una gruixuda cadena o banda daurada creuant el pit. La brillantor de les peces metàl·liques del vestit donen la llum de l'obra. El fons també és ombrívol, amb alguns objectes tot just esbossats.

Una altra raó per la qual tenim molts retrats d’ella és perquè la gran majoria van ser enviats a les corts europees per mostrar la imatge de la infanta i així també poder fer possibles aliances matrimonials. En el cas de la infanta Margarita, cal afegir, que la principal raó per la que hi hagin tants retrats d’ella  és degut a les exigències del seu futur marit. Ell demanava veure a la seva promessa per mitjà d’aquests quadres fins el moment en el que s’haguessin de casar. Margarita va ser promesa des de ben jove a l’emperador Leopold,  germà de la seva mare Marianna d'Àustria. 
El comte de Pötting va ser enviat a la cort de Madrid per complir amb les funcions de l'ambaixada imperial a principis de 1663, tenint entre els seus principals objectius aconseguir la mà de la infanta per al seu senyor Leopold I. Així succeí i el 6 d'abril de 1663 es van publicar les esposalles i les capitulacions foren signades el 18 de desembre d'aquest mateix any.

"La infanta Margarita d’Àustria"

1660

Juan Bautista Martínez del Mazo

Museu del Prado

En aquest quadre la infanta està perfectament definida amb els trets autèntics dels Àustries: ulls una mica sortits, pell blanca, cabell ros i el ben conegut proganistisme ( el perfil de la cara formant un pla inclinat cap endavant, amb angle facial més o menys agut ) típic  d'aquesta dinastia reial.

El vestit està pintat en gris platejat. La gran faldilla té un "guardainfant", a  la mà esquerra porta unes roses vermelles mentre a la mà dreta sosté un gran mocador que se suposa de fina batista. El cabell és de color or.

Margarita després de la mort del seu pare el setembre de 1665, la seva mare, la reina Marianna d'Àustria, quedava com a regent de la monarquia en nom del seu germà Carles II, que llavors comptava amb prou feines amb quatre anys d'edat. En aquells durs moments en els que la jove va patir la mort del seu pare, s’afegia la seva marxa de la cort espanyola cap a terres llunyanes, el seu imperi seria l’Imperi Germànic. És en aquell moment quan Juan Bautista Martínez del Mazo fa el famós quadre Retrat de la infanta Margarida amb vestit de dol l’any 1666.

"Emperatriu Margarita d’Àustria vestida de dol"

1666

Juan Bautista Martínez del Mazo

Museu del Prado

Aquí la infanta està a punt de marxar cap a Àustria, ella apareix en primer pla vestida de negre per la mort del pare. Té una aptitud de tristesa i elegància que combinades transmeten serenor a l’espectador. Amb poca decoració de fons la figura de la infanta presenta postures semblants d’altres quadres, un mocador blanc a l’esquerra que aporta lluminositat i uns guants amb la dreta. Duu la pedra del dol, l’atzabeja, tant a les mans com a les gran arracades que pengen de les seves orelles. Aquest cop els seus cabell no tenen les decoracions dels anteriors, duu un pentinat senzill i molt elegant unes trenes com espigues daurades.

La successió

La fragilitat de la regència que Felip IV arribava a la Monarquia després de la seva mort, aquesta debilitat el va obligar a establir en el seu testament unes clàusules que contemplessin totes les possibilitats de successió.  Segons les mateixes, la branca francesa quedava completament exclosa de l'herència en virtut de la renúncia als seus drets per part de la infanta Maria Teresa, filla de Felip IV i Isabel de Borbó. Després del seu matrimoni amb el monarca francès Lluís XIV, acordat durant la Pau dels Pirineus. En cap moment Felip IV va contemplar la possibilitat que el monarca francès o els seus hereus poguessin accedir a la successió de la Monarquia Hispànica en cas de mort prematura de Carles II. L'herència ( en cas de mort del jove rei ) recauria en els successors de la infanta Margarida Teresa, llavors promesa de l'emperador Leopold I, és a dir , se seguia la lògica dels Habsburg: fidelitat a la família i a la dinastia. La següent dona destinada a continuar la línia successòria seria la germana de Felip IV, l'emperadriu Maria, dona de l'emperador Ferran III , la ja morta mare de Mariana d' Àustria, pel que serien els seus descendents ( Leopold I, o els fills que aquest pogués tenir amb Margarita Teresa, ja que suposaven que aquesta anava a renunciar també als seus drets després del seu matrimoni amb l'emperador que se celebraria en vida de Carles II ), els cridats a la successió .

Les germanes de Carles II. Maria Teresa d'Àustria

Diego Velázquez

És per a alguns un dels millors pintors espanyols i les seves obres tenen un gran valor artístic i pictòric. Encara en el present continua sent considerat algú molt influent en els estils i tècniques contemporànies. 
Va viure el famós segle d’Or espanyol i la seva obra com a pintor de la cort destaca per representar als membres de la monarquia hispànica amb un gran realisme i naturalisme. Les seves pincellades personals i la llum a les seves obres el convertiren en el creador d’un estil posteriorment imitat per altres artistes. Eduard Monet digué d’ell: “el pintor de pintors i el pintor més gran que mai ha existit”. 
Part de la seva vida la va dedicar, com hem comentat, abans a representar al rei i reina. Famosos són també els retrats dels infants i infantes, fets com a propoganda de futures aliances matrimonials a Europa formant part de la seva extensa producció.

Aquells anys en el que Velázquez treballava a la Cort, el rei Felip IV vivia problemes de guerres i pactes ell capturava aquells instants com ara els fotògrafs farien amb la seva càmara.

El segle XVII va ser força convuls i marcat per la constant preocupació a la successió del tron hispànic. Cada nou fill de Felip IV es convertia en el futur monarca, sobretot els barons, ells eren els grans pretendents. Però molts d’ells premorien sense arribar a l’edat adulta així les infantes esdevenien en hereves primeres a la monarquia. Quan Carles II es trobava tan malament en el seu llit agonitzant, el testament era decisiu, les lleis castellanes havien de donar el tron hispànic als descendents que havien tingut les infantes, filles de Felip IV i alhora germanes de Carles.

Maria Teresa d’Àustria

Retrat de la infanta Maria Teresa d’Àustria

1651-1654

Diego de Velázquez

Metropolitan Museum of Art, Nova York 

Velázquez va representar a la jove Maria Teresa amb un pentinat diferent al que els Àustria acostumaven a portar. Els seus cabells mostren uns rínxols farcits per a donar més volum (segurament una perruca). Aquests estan decorats amb llaços en forma de grans papallones, les més detallades es troben al voltant del rostre i la resta tenen una pincellada més difosa i menys realista. La seva mirada és tímida, i tot i la seva juventud, va maquillada a l’estil dels Àustries: rostres molt pàlids i galtes rosades. La gamma de grisos i vermells emprats per l'artista és totalment harmònica, contrastant amb la foscor del fons. La pinzellada és bastant solta, obtinguda a base de petits tocs de color. Pel que fa a la llum, resulta significativa la claror que aplica Velázquez, creant lleugeríssimes zones d'ombra.

Retrat de l’Infanta Isabel

1652

Diego de Velázquez

Kunsthisorisches Museum, Vienna

Durant aquesta època es van fer diversos retrats de la infanta amb el propòsit de enviar-los a les corts de Viena, París i Brussel·les amb la finalitat de buscar un marit per a aquesta.

Aquest cop Velázquez representa a la infanta amb un estil més propi dels Àustria, com els llaços vermells als canells i la perruca . La seva postura típica dels retrats de les dones de la cort, la mà dreta recolçada, i l’esquerra amb deixadesa sosté un elegant i enorme mocador de moda a la cort. Les joies d'or i els brodats clars del vestit contrasten amb la foscor de la sala, segurament embocallda de velluts i tapisseries.

L’any 1656 Maria Teresa va jurar com a Princesa d’Astúries i es va convertir en la successora del seu pare Felip IV. Dos anys més tard va nèixer el seu germanastre Felip el Pròsper i ella perdé la titularitat a la regència. En aquell moment s’obriren negociacions matrimonials. Un any abans, el 1656 s’havia proposat a Maria el matromoni amb el rei LLuis XIV, aquesta unió  no es va fer pel perill d’una aliança entre Espanya i França. Però finalment amb el Tractat dels Pirineus el rei Felip IV i Lluis XIV posen fi a una gran guerra.

Entrevue de Louis XIV de France et de Philippe IV d'Espagne dans l'Île des Faisans en 1659

Segle XVII

Laumosnier

A l’illot dels Faisans l’any 1659, després de 10 anys, els ambaixadors es veien les cares, França i Espanya havien estat grans enemics a Europa. Després de tantes batalles i tants soldats sense vida, Felip IV i Lluís XIII segellaven la pau. Van pensar que el lloc més propici havia d’estar  entre les dues nacions, un espai neutral que fins a aquest mateix moment pertanyia a l'Imperi espanyol.

Aquell dia la princesa Maria Teresa també assistia a la trobada, ella acompanyà al seu pare per a ser presentada com a futura esposa del Delfí Lluís, fill del rei Lluís XIII.

El casament per poders es va dur a terme entre les dues ambaixades en un sòl que fos tan francès com espanyol; el millor sens dubte era aquest illot flotant enmig del Bidasoa al que va acudir el més genial
dels pintors que evoquen els temps: Diego Velázquez.

 

Diego Velázquez

1640

Autoretrato

Al servei de la corona espanyola, el millor pintor d'entre els nostres paisans, es va encarregar de la decoració de l'escenari, digne per a la filla del monarca espanyol i de l'hereu de França. Teles, domassos, garlandes, tendes de campanya (…) tot brollava de la imaginació de Velázquez, que va penjar de les parets tapissos els mesos de l'any. Serà ell qui  va decorar els draps d'or que penjaven a les cantonades del sostre. Durant aquella cerimònia es va menjar i bé. Els vins del nord d'Espanya van competir amb els de Borgonya i va haver un conflicte a punt d'esclatar la pau quan els cuiners d'un i altre costat decidir que el seu carns estaven millor cuinades. Els francesos i els espanyols es van esforçar molt a l'hora de cuinar els faisans. Signada la pau, l'Illa, inevitablement, quedaria batejada per al futur com "dels Faisans".

El matrimoni

Matrimoni de Lluís XIV i Maria Teresa

1660

Laumosnier

Per fi, el 15 abril 1660 va partir la infanta cap a la frontera , acompanyada d'un gran seguici en el qual estava com aposentador el pintor real Diego Velázquez, que l'havia retratat poc abans i va emmalaltir de mort en el viatge.

A Sant Sebastià va jurar el 2 de juny la seva renúncia, i l'endemà es va celebrar el casament per poders, el dia 6 va ser lliurada la infanta a l'illa dels Faisans. La infanta es va trobar amb el seu marit el dia 9 a Sant Joan de Llum ( als Pirineus atlàntics francesos ). Allà es va verificar l'enllaç: Maria Teresa tenia gairebé 22 anys, els mateixos que Lluís XIV. Després la parella es va dirigir a París, on va entrar el següent mes de setembre. No obstant, la quantiosa dot no va poder ser pagada i el monarca francès va exigir a canvi alguns dels dominis espanyols situats a l'est de França, però Felip IV es va negar. A l'octubre de 1662 es van trencar les negociacions, arribant Lluís XIV a ajudar els rebels portuguesos . La situació derivaria en guerra oberta després de morir el rei espanyol a 1665, el testament va apartar definitivament de la successió a Maria Teresa. Els seus successors no podien accedir al tron, però  la seva germana Margarida sí així com els seus fills. El futur monarca havia de ser el rei Carles II, nascut a 1661, morís prematurament o sense descendència. Si ell moria havien de ser els successors dels Àustria alemanys.

Com era Maria Teresa?

 

Maria Teresa i el seu fill Lluís el delfí

1663-1666

Descrita com tímida i discreta, la Reina acompanya al Rei en tots els seus desplaçaments oficials. Tímida, pacient, innocent, dolça i molt devota, es manté al marge del món de la Cort, va tenir dificultats per a parlar el francès. En la cort francesa s'envolta sobretot d'acompanyants espanyoles. El 1666, la mort d'Ana d'Àustria ( mare de LLuís XIV i alhora la seva tieta ) la priva d'un valuós suport. Va se una gran admiradora del seu espòs, patí les infidelitats del gran de França. La Reina Maria Teresa va portar una vida d'aïllament i de tristesa durant tot el seu regnat. La trobarem en el poder només de forma temporal l’any 1672, durant la campanya del rei contra Holanda. Tampoc la seva vida familiar va ser feliç a causa de les primerenques infidelitats de Lluís XIV, tot just un any després del casament, amb Lluïsa de la Vallière i després amb Francisca de Rochechouart, duquessa de Montespan. Maria Teresa, estimava molt al seu marit, ho suportà resignadament sense retreure-li a Lluís XIV . Durant la seva vida a França es va  dedicar a les pràctiques piadoses i diversions senzilles .

Va donar sis fills al rei, dels quals només Lluís, l'anomenat "Gran Delfí", la va sobreviure. Maria Teresa d'Àustria concedeix importància al seu paper de mare i brinda el seu suport a Bossuet, encarregat de la instrucció del Delfí, com demostra la seva correspondència: " Senyor , no permeti gens en la conducta del meu fill que pugui danyar la santedat de la religió que professa , i la majestat del tron ​​a què està destinat ". Encara nomenada regent per Lluís XIV el 1672, durant la Guerra d'Holanda , la seva naturalesa l'allunya de qualsevol ambició política .

El 1667, participa, en particular, en el viatge als Països Baixos espanyols. Però en 1683, el seu periple per Borgonya i Alsàcia la deixa esgotada. Al seu retorn a Versailles, cau malalta i mor violentament d'un abscés. Comptava amb 44 anys d'edat. El Rei pronuncia llavors aquesta frase cruel que demostra el poc interès que sentia per la seva dona : "Aquest és el primer disgust que m'ha donat" .

Anys més tard el seu nét, Felip de França, duc d'Anjou, fill menor del Gran Delfí, seria proclamat Rei d'Espanya amb el nom de Felip V com a successor de Carles II, germanastre menor de Maria Teresa. Però els testaments dels Àustria no podien donar el tron als Borbons, què succeí? per quina raó fou Felip V el futur rei?

Les esposes de Carles II

Les esposes de Carles II

Carles es va casar dues vegades, la seva primera esposa era la neboda de Lluís XIV, Maria Lluïsa d’Orleans.

 

Maria Lluïsa d'Orleans. Juan Carreño de Miranda. Col·lecció Miguel Granados.

La jove princesa era de l’important família Casa Borbó-Orleans.  Havia nascut el a París el 27 de març de 1662. El seu pare era Felip I, germà petit de Lluís XIV, era una noia molt feliç a la Cort francesa i tenia una bona educació. Contemporanis seus la descriuen de la següent manera: “va heretar Maria Lluïsa de la seva mare, Enriqueta d'Anglaterra, no només la seva ben proporcionada alçada, elegància natural de port i bellesa de faccions, sinó el seu encant, paraula trivialitzada per l'abús, però que referida a una dama de la Cort dels Lluïsos XIV , XV o XVI conserva significat concret, renom universal i qualitat superlativa”.

El matrimoni concertat entre Maria Lluïsa i Carles II arribaria el 1679 era la conseqüència d’un Pacte de Pau entre França i Espanya. Quan a Carles li van mostrar el retrat de la seva futura esposa va caure enamorat d’ella a l’instant. Pels passadissos del Palau Reial se’l veia prement amb força el quadre contra el seu pit i cridant alegrement: “la meva reina!, la meva reina!, la meva reina!”. S’ha de dir que no li va succeir el mateix a Maria Lluïsa. El matrimoni va tenir lloc l’11 de novembre del 1679 a Quintanapalla, Burgos, ella tenia només 16 anys i Carles 17.

Carles va fer tot el possible perquè Maria Lluïsa fos feliç, ella tenia tot allò que podia necessitar. Tenia un estil de vida ple de luxes: muntava a cavall quan volia, no estava sotmesa als rígids cànons de la Cort, els seus menjars eren francesos i mai s’interessà per la política. Amb el pas dels anys, ella va agafar molta estima al seu marit. Procuraven fer moltes activitats junts, i cada vegada estaven més units, sobretot quan va aparèixer el problema de l’hereu.

Expliquen d’ella que el fet de no donar tenir fills van provocar-li anys de matrimoni sota una amargor constant. Estava pressionada pel descontentament de la cort i el retard a l’arribada d’hereus. La pobre dona era la estèril del matrimoni, per això metges, nigromants, astròlegs la van sotmetre a diversos mètodes com beuratges per quedar-se embarassada. Finalment el 12 de febrer 1689 morí, les informacions oficials diuen que d’apendicitis i altres consideren que d’indigestió. Carles II va empitjorar molt després de la seva mort i mai l’oblidaria.

Marianna Neuburg

 

Marianna de Neuburg. Robert Gabriel Gence, 1715.Musée Basque (Bayonne)

Ràpidament el govern va preparar un segon matrimoni al pobre Carles, i així va ser el 14 de maig de 1690, quan Carles encara no havia acabat el dol de la seva primera esposa, eren qüestions d’Estat les que perillaven. Marianna Neuburg havia nascut a Dusseldorf el 28 d’octubre de 1667. Els ministres castellans veien amb bons ulls una aliança matrimonial amb ella degut a l’alta fertilitat de la seva família, la mare de Marianna havia tingut 23 fills. Hi havia un altre fet que convertia a Marianna en la perfecta reina d’Espanya i és que la seva germana estava casada amb l’emperador Leopold I. Carles II era de la família dels Habsburg que tenia una línia genealògica en la casa dels Àustria, Emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquests vincles familiars es reforçarien de nou. Aquests motius van fer que finalment ella fos l’escollida.

Carles i ella es van trobar a la primavera de 1690 i al Palau Reial de Valladolid es casaren.

Marianna no s’assemblava a l’anterior esposa de Carles, ni ell se l’estimava tan. Era molt ambiciosa i odiada a la Cort, alguns la deien : “alemanya, pèl-roja i antipàtica “.  La debilitat  en la política del seu marit l’havien dut a prendre algunes decisions en el govern, i es deia que era ella la reina que governava Espanya i no el seu marit. Pels problemes econòmics que visqueren aquells anys va robar joies de la cort i aquestes van ser enviades a la seva família.  

Es comentava a la Cort que va fingir més de dotze vegades un embaràs i per Madrid era conegut el següent acudit: “Tres vírgenes hay en Madrid: la Almudena, la de Atocha y la reina Nuestra Senyora”. I és que aquells anys i els consecutius corria per la Cort, gairebé a viva veu, que Carles era l’estèril i ella mai podria quedar-se embarassada.. El rei s’havia convertit en una comèdia constant i fins i tot Marianna havia pogut explicar que el seu marit era pèssim al llit i  patia d’ejaculació precoç .

Però la comèdia va créixer encara més quan el seu marit fou objecte de constants pràctiques alternatives, exorcismes i situacions macabres. Ella preocupada pels dimonis que es deien que envoltaves a Carles va aturar totes aquelles pràctiques i amb la Inquisició va iniciar processos judicials contra aquells que havien empitjorat la salut del seu marit.

Els últims anys amb Carles, Marianna va començar a posicionar-se a favor de la seva família austríaca. El seu marit agonitzava al llit mentre ella i la baronessa de Berleps conspiraven per una successió en favor del seu nebot l’arxiduc Carles. No oblidem que aquest jove era el fill petit de la seva germana gran, si ell es convertia en futur Monarca la seva vida no perillava. Però l’hereu finalment no fou ell, sinó aquella branca francesa que s’havia lligat als Habsurg amb aliances matrimonials.

En el testament de Carles II, Marianna havia de rebre una bona pensió, concretament cent mil doblers a l’any i la propietat de les terres on fixés la seva residència per la resta de la seva vida. Res va ser com Carles havia deixat en testament, el seu successor francès, el nou Felip V va obligar Marianna a marxar de Madrid. Visqué a Toledo sota un control constant, les seves cartes privades eren obertes i s’escrivien coses en elles que ella no havia escrit. Es va veure completament abandonada, amb una tercera part de la seva pensió, sense criats i de vegades sense menjar. Aquestes primers anys tan durs de Marianna van canviar, només temporalment el 1706. En plena Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica, el seu nebot l’arxiduc Carles, ara convertit en Carles III pretendent al tron, entra a Toledo i ella visqué aquest fet amb gran alegria. Però serà efímer, perquè Felip V tornarà a controlar Toledo i la desterrarà a França. Retorna ja molt gran després del matrimoni de la seva neboda amb Felip V, viurà a Guadalajara fins a la seva mort e 16 de juliol de 1740.

Dues reines molt poderoses que tot podia haver estat al seu abast però el destí va voler condemnar-les a un tràgic i trist final.

Qui era el famós embruixat?

Aquells anys....

 Carles II. Juan Carreño de Miranda (circa 1650). FineArts Museum of San Francisco

l’Imperi no estava passant moment de grans riqueses però almenys el seu naixement va aturar l’angoixa dels pares temporalment. Quan va néixer tenia malformacions, crostes al seu cap, flemons i ferides a la boca així com al coll, i un color verdós que no denotava molta salut. Va ser mostrar en públic com exigia el protocol, però les venes de seda que l’envoltaven només deixaren veure el seu petit rostre. El pobre infant va mostrar una gran debilitat des de ben petit. Cobrien el seu rostre per la deformitat i raresa del seu rostre. El pobre infant creixia sota una protecció absoluta, era tractat amb molta cura i cuidat per més de catorze dides, a les que encara amb tres anys mossegava els pits. No tenia el crani tancat ni s’aguantava en peus. La seva educació  tampoc va ser molt bona, amb nou anys l’Infant no sabia llegir ni escriure . 

Felip IV

El seu pare Felip IV mor l’abril de 1665, és en aquell moment quan ell, encara molt jove per ser rei tindrà a la seva mare Marianna d’Àustria qui actuarà com a Regent fent temps fins que Carles no es convertí en el Monarca. Joan Josep d’Àustria, fill il·legítim del rei, reconegut per ell mateix, lluita per la pugna del poder. Quan l’Infant va fer la majoria d’edat i tal com marcava el testament del pare, amb 14 anys es convertí en  Carles II. Durant el seu Regnat va ser ajudat en el seu govern pel seu germanastre Joan Josep, per la seva mare i sobretot per les seves dones, un Consell d’Estat i una Junta de Regència.

La resta del món xerrava i especulava sobre Carles. I és que importants membres de govern estaven interessats en el seu estat de salut. Alguns escrits  sobre ell el descriuen com: “el rei és més aviat lleig, no mal format, lleig de rostre….ulls no gaire grans, de color blau turquesa i cutis fi i delicat. El cabell és ros i llarg, i porta pentinat enrere, no pot redreçar el seu cos quan camina… el seu cos és tan dèbil com la seva ment. De tant en tant dona senyals d’intel·ligència, de memòria i certa vivacitat”. Després de llegir això tot ens fa pensar que el rei, era incapaç d’exercir el seu càrrec, per això la seva mare i diferents favorits van dirigir amb ell el govern.

Possible retrat de Joan Josep d'Àustria. Anònim (s. XVII) .Museo del Prado

Un monarca dèbil.........

.........de salut

Molts estudis s’han centrat en la salut del monarca i expliquen que podria haver patit. D’’entre molts mals es parla de raquitisme infantil. Com a mostra serien del seu cap gran, que no pogués caminar amb normalitat i que els seus ossos fossin massa dèbils i el seu cap no es tanqués fins els tres anys ( ja comentat anteriorment). Es coneixen moltes malalties, es diu que als 8 anys va patir un refredat que li provocaren orines amb sang,  possiblement per una afectació renal. Altres estudis recents parlen que Carles era estèril perquè només tenia un testicle i estava molt atrofiat. Patia per tant hipogenitalisme, una malaltia genital que el convertia en estèril. Però algunes de les raons que van ajudar a que patís tantes malalties i infeccions també van ser la seva falta d’higiene.

.........culturalment

L’educació de Carles era molt deficient. Va arribar als 20 anys sense demostrar cap mena d'intel·ligència, feble de salut i amb molt escassos coneixements. Una de les poques obligacions intel·lectuals que li van imposar va ser la lectura d'algun llibre durant una hora diària i encara això ho suportava malament i amb cansament. En l'estudi de la religió, la seva mare (que era bastant religiosa) va aconseguir tan sols que aprengués de memòria unes quantes oracions i alguns passatges de la Bíblia. Ni tan sols va ser capaç de aprendre i conèixer els seus propis regnes. Però sí que va destacar en la caça amb falcó i en córrer al cérvol, entreteniments als quals era molt aficionat a més de destre.

Durant el seu govern hem de destacar problemes amb França constants  tot i la Pau que el seu pare signà amb França.

Quan Carles esdevé l’Embruixat?

Comença a créixer la fama de l’Embruixat i al 1698 tothom en parlava, es deia que el Rei vivia sota un encanteri que li impedia tenir fills. Metges, exorcistes i teòlegs van participar en la creació de remeis, aliments especials que el curarien però això no va fer més que provocar al pobre home problemes a l’aparell digestiu, pèrdua de cabell i febres. En aquells anys estava de moda les sol·lucions amb purgues, lavatives i sagnies, totes elles eren un ritual en el seu dia a dia.

Però el pitjor encara estava per arribar fins que ho va fer sota el paper d’una monja que era posseïda pel dimoni, ella havia explicat que la mare de Carles era la responsable del seu estat màgic. Marianna d’Àustria l’any 1675 el va enverinar amb una tassa de xocolata que li afectaren als ronyons i el cervell, el verí provocà en Carles problemes permanents per engendrar. La seva mare el va enverinar, segons aquesta monja, perquè fou l’any que ella oficialment cedí el poder de Monarquia a Carles. Per tal de guarir-lo li van donar un remei que havia de ser definitiu: oli que havia de prendre en dejú i aquest mateix oli s’havia d’estendre pel cap. Però res curava al monarca, ni la destresa dels  alquimistes i la savieses dels metges de la Cort.

Quan aquestes proves no funcionaren començaren els exorcismes, tota Europa estava escandalitzada de que això succeís en una cort reial. Varies van ser les pràctiques d’exorcisme que va patir el rei, però de res serviren.

No hem de deixar de banda que la continuïtat al tron del monarca no era un afer secundari. Les grans famílies que optaven al tron es feien competències, Borbons i Àustries estenien les seves xarxes diplomàtiques que havien d’influir al malalt Carles.

El mateix Leopold I, l’emperador dels Habsburg, va enviar un frare que va fer un últim exorcisme que va provocà que la mateixa Reina Marianna aturés aquestes activitats, farta de veure el patiment del monarca.

                Carles II com a Gran Mestre del Toisó d'Or. Juan Carreño de Miranda (1677). Col·lecció Horrach.

La raó era quelcom absent en totes les pràctiques que feien amb el rei totes elles plenes de superstició, el que feien era empitjorar la salut del Monarca. Però de segur que el fet més cruel que li van fer fer a Carles fou la de fer-li acomiadar del seu pare. Van obrir la seva tomba reial a l’Escorial, Carles es va acomiadar d’ell i dels seus avantpassats i així l’embruix marxaria. Però vet a aquí que això no succeí. El vell rei de gairebé 40 anys estava cansat, no s’aguantava dret, amb poc feines podia moure les cames, ni restava fora del llit més de dues hores seguides. Els remeis que havia anat ingerint els últims anys de la seva vida van fer d’ell una persona incapaç de valer-se per si sol. Sense oblidar que se l’inflaven els peus, les mans i el ventre, així com la llengua i això últim li dificultava la parla. Si hem d’afegir més direm que també patia atacs epilèptics. Prostrat al seu llit les seves paraules sempre eren: em fa mal tot”.  I amb aquesta imatge del més malalt que embruixat Carles, el dia 1 de novembre de 1700 finalment morí. Les seves tortures ja s’havien acabat i marcava el precedent d’una terrible guerra que assolí Europa i marcà la història de molts regnes.

 Carles II. Claudio Coello (1690-95). Museo del Prado