L’era dels canvis

Així començaren els primers moments de l’ocupació borbònica a la ciutat de Barcelona. Aquelles vil·les i ciutats catalanes que ja feien més de 13 mesos que havien estat integrades a Castella coneixien què succeiria ara a la Catalunya Central. Les paraules de serenitat de Berwick durant la Capitulació ( recordem que ell no la signarà ) per a Barcelona i la signatura de Montemar a Cardona, ara, els dies successòries eren ganivetades cruentes. El nou govern de Felip V marcaria la manera de fer del nou rei i s’imposarien noves lleis que serien el resultat de la seva política, més absolutista i centralista. Aquells que haguessin estat importants caps de l’exèrcit durant la Guerra de Successió i també durant la  resistència a ultrança haurien de patir greus conseqüències. En les llistes dels caps militars de la defensa de Barcelona tindríem a: Antoni de Villaroel, Joan Batista Basset, Francesc Sans Miquel, Sebastià Dalmau, Pau de Thoar, entre d’altres.  Aquests havien de rebre un avís per presentar-se a l’antiga residència de Sebastià de Dalmau, on ara residia el marquès de Lede imposat per Berwick. La trobada tenia intencions de ser pacífica, una conversa cordial on Berwick pretenia oferir a aquells oficials que ho sol·licitessin passaports d’emigració. Però tot fou una trampa, a mesura que aquests acudien eren tancats a una habitació i en diferents remeses conduits amb vaixells francesos a presons. Només aquells que mai arribaren a presentar-se aconseguiren fugir i posar-se al servei de l’emperador amb la seva lluita contra els turcs. Altres com Villaroel no es presentaran perquè estaven ferits, i aquells com ell, sí patiren cruelment. Un altre exemple fou el general Moragues és executat i esquarterat; el seu cap penja dins d'una gàbia, dalt del Portal de Mar de Barcelona, durant dotze anys.

Comencen els anys marcats per les persecucions a aquells que encara feien les últimes austriacistes, en motiu d’això es crearan les Esquadres de Catalunya.

Mosso de les Esquadres de Valls. Dibuix de Fèlix Xunclà. 

Basat en "Uniformes Militares Españoles. El Ejército y la Armada en 1808", de José Maria Bueno, Málaga, 198

Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, 16 de gener de 1716, Felip V

“Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir que, habiendo con mi asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él, y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia, para cuyo fin, habiendo procedido madura deliberación y consulta de Ministros de mi mayor confianza.”

Ara els canvis eren una realitat, amb aquest document, Felip V, va encarregar-se que arribés tan a homes il·lustres com a ciutadans a peu de tot el Principat. Es feia oficial el que molts ja sabien: l’era dels Borbons havia arribat.

Què succeiria amb el govern? 

Les Corts i la Generalitat ja havien estat clausurades el 16 de setembre del 1714, i aquells fidels a Felip havien ocupats el seu lloc en el govern. Esdevenien els administradors, ministres i eren els que formaven l’Audiència, la qual era regida pel Capità General de Catalunya. Les institucions municipals foren abolides; el govern local era l’encarregat amb alcaldes i regidors, nomenats pel rei o pel capità general:

“He resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia en la qual presida el Capitán General o Comandante General de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre. “

Les residències dels prohoms de l’antic govern seran ara les del nou govern, tal i com ho marca el Decret: 

“La Audiencia se ha de juntar en las casas que antes estaban destinadas para la Diputación”

Uniformitat de tot el territori, les antigues Corones passen a ser un estat propi i totes les noves províncies han de tenir els mateixos drets dictats des de Madrid, la capital del Nou Estat:

“Han de cesar las prohibiciones de extranjería porque mi real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una provincia u otra.”

Que succeiria amb les Constitucions Catalanes?

Cal destacar que aquest seria l’element que Felip V preservaria a Catalunya la seva tradició jurídica catalana, és a dir,  el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.

“En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mantenido en él.”

Què succeiria amb la cultura catalana?

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), aquestes havien estat considerades focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.

Què succeiria amb el català?

Aquest poc a poc començaria desaparèixer de l’esfera pública. Felip V només marcava en el Decret de Nova Planta que el castellà fos la llengua principal de la Reial Audiència. Anys més tard Carles III amb el Decret de la Reial Audiència de Aranjuez  l’any 1768 imposava el castellà com a llengua de l’educació. L’any 1772 amb l’abolició dels gremis exigí que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà. Així a finals del XVIII ja s’havia aconseguit que tots els documents oficials fossin escrits en llengua castellana i aquesta fos també la s’havia d’utilitzar al dia a dia. 

“...para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua Castella…”

Control i presència militar constant

Arreu de Catalunya es van construir fortins militars que servirien per a controlar les ciutat i vil·les. Aquestes ara sotmeses a un nou control eren assetjades de forma permanent ja que s’entenien, i així es tractaven com a “ llocs conquerits”. Cardona, Castelló d’Empúries, la Seu Vella de Lleida o la cruel destrucció d’una part del barri de la Ribera, per a deixar una gran esplanada on construir aquest nou fortí.  El número de militars va créixer els anys consecutius i només per a controlar si no per exaltar la figura i el poder de Felip V contra aquells espais de revolta.

Ciutadella de Barcelona 

 Fortificació de la Seu Vella de Lleida

Les darreres hores del setge

LES DARRERES HORES DEL SETGE

Dies abans…..

Barcelona fa més de 13 mesos que està sent assetjada, fa molt que ha deixat de ser una ciutat tranquil·la. La seva gent, molts, han marxat, altres estan morts, i la gran majoria resisteixen tancats en els murs de l’antiga muralla medieval. Els dirigents del govern van reunir-se el juliol del 1713 davant de la situació que portava a Catalunya a resistir o caure davant de Felip V. La gran Guerra de Successió s’havia acabat. El juny del mateix any havien començat a marxar els aliats que fins aleshores havien ajudat al Principat a resistir contra el rei Borbó. I ja havien passat més de 13 mesos quan per un bàndol de guerra es va decretar la resistència a ultrança. 

           Junta de guerra de l'1 de setembre amb la participació de Villarroel i Basset. La participació de Casanova es un tema encara obert

 

El primer de setembre de 1714 Villaroel va convocar un consell de guerra al seu domicili per tal de conèixer l’estat de les defenses i els magatzems militars. Aquesta vegada no va comptar amb Casanova ni els consellers. La situació era desesperada. Les muralles tenien grans esquerdes i amb prou feines comptava amb 3877 homes aptes per a la defensa. Fora, els assetjants eren 38.000. És el moment en el que ell i altres generals de confiança suggereixen una capitulació.

Les autoritats civils s’assabentaren d’aquesta trobada i el 2 de setembre començaren a fer una inspecció detallada de la situació real de la ciutat. El dia següent caigué una bon xàfec, Casanova preocupat per les zones de defensa marxà a fer un cop d’ull, el mateix féu Villaroel. Tots dos es trobaren sense planejar-s’ho, xerraren de la situació i les condicions en les que s’estava vivint el setge dins la ciutat. 

5 de setembre conversa del tinent general d’Asfelt  i Bellver per a una possible capitulació. 

Gravat historicista del segle XIX.

Els dies posteriors hi hagueren moltes tensions: la Junta no volia escoltar de Casanova i Villaroel la idea de trobar-se amb l’enemic . Casanova, com a conseller, acceptà les decisions del govern, però Villaroel dimití.

Durant la nit del 10 a l’11, plovia molt. Fora de la ciutat el duc de Berwick, el general en cap de la defensa de Felip V, ho té tot preparat per fer una entrada imminent. Està nerviós i té preses, totes les posicions estan preparades per a un assalt definitiu. Dintre de la ciutat, Villaroel espera un vaixell que arribarà al port de Barcelona de forma clandestina. Està a casa seva, assegut a una cadira i vestit. No vol que el poble sàpiga de la seva dimissió i imminent marxa, això escamparia el pessimisme. Tot està pactat, aquest vaixell el conduirà a les terres de Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic.

L’onze de setembre

Eren dos quarts de cinc del matí i un fort so de canons trenquen la tranquil·litat a Barcelona. Les esglésies ràpidament fan sonar les campanes en senyal d’alerta, ha començat el setge definitiu a la ciutat.

Es precipiten els membres de la Coronela, els soldats i els seus caps a la defensa. El reducte de Santa Eulàlia fou ràpidament controlat pels borbònics. Durant l’assalt als baluards de Santa Clara i de Llevant s’obriren bretxes a la cortina de  muralla. Aquesta banda de Llevant era la més dèbil de la ciutat, per aquesta raó els atacs de Berwick es centraren aquí. A les ruïnes del convent de Santa Clara escaparen pocs supervivents ja que els borbònics els perseguien.

Davant d’aquesta terrible situació Villaroel reapareix com a alt comandant de la plaça de Barcelona. No va voler quedar-se al marge dels assalts, sentí el so de les campanes  com la resta de la població. Un ajudant del general Bellver li portava una carta que confirmava que l’assalt havia començat. Organitzà immediatament els seus ajudants i soldats d’escorta i instants posteriors sortia a galop cap al barri de la Ribera.

No sabem si en aquests primers instants tingué enllaç amb Casanova, però aquest últim sabé que Villaroel marxava al Born i ell decidí fer-ho cap a Portal Nou. Quan es trobava a l’alçada de la Capella de Marcús les bales es sentien de molt a prop. El conseller en cap veié que era el moment d’anar a buscar la bandera de Santa Eulàlia.

I és que una mica més tard, a les sis del matí, a la plaça del Born, Villaroel demanava el mateix a alguns membres de la Casa de Ciutat. Aquesta era l’ensenya de guerra, la gent sabia que aquesta bandera només s’exposava quan hi havia casos de perill militar. Durant el conflicte la bandera va estar exposada a les dependències de la Casa de Ciutat mentre el penó exhibit. Casanova s’encarregava.

Villaroel esdevingué un important cap de la seguretat. Des del Born, exposà als seus que era el moment de vèncer o morir, ell els serviria com un més a la defensa. Despatxava missatges, preparava els contraatacs d’una forma molt coordinada. Per la banda dreta ell mateix dirigí els atacs amb el regiment de cavalleria.

Quan Villaroel sapigué que Casanova marxava amb el penó a la part de Jonqueres ordenà que l’atac comencés per la dreta, eren ja més de les set del matí.

Villaroel seguia a la plaça del Born, pretenia sortir sobre les ruïnes de Santa Clara i desallotjar els enemics del Pla d’en Llull. I allà cridava la consigna de morir o vèncer quan es girà al Coronel Comes i li cridà: que segueixi l’avanç, que davant meu ningú no es retira: morir o vèncer és el que ens pertoca.  En l’espai de pocs segons, fou ferit d’un tret a la cuixa tant fort que fou posat a cobert i se l’atengué. Quedà totalment invàlid però continuà com a cap superior de la defensa.

En els moments successius hi hagué una terrible lluita entorn la bandera de Santa Eulàlia. I allà fou, entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere quan un tret també ferí la cama de Rafael Casanova. 

Immediatament fou conduit a l’Hospital de la Santa Creu. Els dos bàndols estaven esgotats, eren un o dos quarts de nou del matí, ja feia més de quatre hores del començament del setge. Els catalans ja havien perdut en aquesta fase també el baluard de Sant Pere.

Els nous contraatacs dels catalans al Pla d’en Llull van ser seguits de nous atacs dels borbònic. No hem d’oblidar que a les lluites sofertes al baluard de migdia, morí un dels màxims defensors, Anton Paperoles.  Mentre, molt a prop, a Pla de Palau, els generals Basset i Sans Miquel dirgien una barricada fins a la muralla de mar sota un intens foc de fuselleria. Cap al migdia els invasors no tingueren forces i deixaren els atacs.

Berwick preparà un de nou al Portal Nou, el que no s’esperava era que els catalans ja s’havien reorganitzat sota les ordres de Thoar i Maians. El primer aturà amb duresa el primer cop dels borbònics, els seus soldats contenien l’enemic a Sant Agustí fins els últims moments de la resistència.

A les deu i mitja del matí ja s’havien produït moltes baixes importants com les Casanova i Villaroel, i les morts de soldats i civils, la resistència estava sent molt dura. Nous atacs al baluard de Sant Pere i noves línies de defensa des de la ciutat donen una xifra d’allò més descoratjadora: 35.000 atacants i 5.0000 defensors.

A les dues del migdia Sans Miquel es reuneix a Pla de Palau amb els caps de la resistència. Sembla que les defenses s’han estabilitzat i podran restà així almenys fins a l’endemà. Allà mateix, Ferrer mostrà les paraules que li encarregà Villaroel de dir: calia trobar abans de la nit una sortida a la situació, per tal d’evitar a la ciutat la crema, el saqueig i l’assassinat en massa.  També Villaroel exposà que hi havia dos recursos: llançar un doble atac per recuperar els baluards del Portal Nou i de Llevant, o imposar una capitulació molt avantatjosa. Ell considerava més oportú el segon recurs: la crida a capitulació. Thoar l’obeí i ja eren les tres del migdia quan després d’un toc de corneta començaren les negociacions amb La Vère i Berwick. Thoar era un home d’honor, oferí la capitulació, en aquell instant es suspengueren els focs.

Per una banda: Berwick i els seus i per l’altre la Casa de la Ciutat  pensen què és el millor pels seus interessos.

La tarda del dia 12 de setembre es va fer la trobada definitiva es produí entre Ferrer, Oliver i Duran amb Berwick a la torre de Sant Joan,  fixaven començar les negociacions, una redacció feta per Berwick sense signatura de final on sense esmentar la rendició incondicional es passà a signar capítols i l’entrega de la Plaça de Barcelona. Aquesta fou ocupada, els militars cridats a entregar les armes. 

També foren confiscats els uniformes i les banderes, començava una nova era.

Catalunya 1700

Comencem una mica abans del 1714...

Catalunya i els seus territoris

Catalunya aquells anys formava part de la Corona d’Aragó, un territori compost pel Regne d’Aragó, de València, de Mallorca, de Nàpols, Sicília i Sardenya. Aquesta Corona al mateix temps també en formava part de la Monarquia Hispànica. Aquesta última també pel Regne de Castella i les colònies espanyoles a Amèrica. El Principat de Catalunya tenia dues importants Institucions de Govern, que venien de tradició històrica des de l’edat mitjana: les Corts i la Diputació del General.

Gràcies als fogars de Catalunya, tot i que no hi ha una estadística oficial, ens informen que entre el XVI fins a principis del XVIII Catalunya va créixer. L’historiador Albertí diu que les xifres més realistes situarien Catalunya entre els 450.000-475.000 habitants, això no succeïa des del segle XIV, quan epidèmies com la pesta negra, revoltes i guerres havien disminuint la població .

Impuls econòmic a les ciutats i al camp

Es possible que la feblesa de l’esglèsia i l’aristocràcia a les ciutats fes créixer els burgesos. Aquests semblaven despertar a un impuls econòmic a finals del segle. A les professions liberals es barrejaven amb efectes estimulants. El menestral era la gran força que empenyia el quadre social econòmic català. Els artesans i els obrers ascendien cada cop més en la vida de les ciutats.

Paral·lelament a la vida de les ciutats i durant els últims anys del segle XVII a Catalunya s’estava produint una especialització agrícola amb la millora de les eines i conquestes de noves terres . Moltes famílies camperoles deixen l’autoconsum i s’especialitzin en un sol producte, sobretot en la vinya, amb la qual produirien vi i aiguardents de molt bona qualitat. Altres que es convertiran en clau per a una revolució agrària seran: l’olivera per a usos alimentaris, farmacèutics, industrials i d’enllumenat. Principalment a les Garrigues, la Segarra, l’ Urgell i Tortosa. A Tarragona es van estendre els fruits secs: avellana i l’ametlla. Altres com les plantes farratgeres: naps i trèvols. Els cultius de l’arròs es va estendre pels aiguamolls de l’Empordà. Aquests pagesos també començaran a treballar els teixits, la seva feina consistia en un sistema domèstic en que es pagava un sobresou als pagesos que treballaven la llana fins convertir-la en fil. Així, els costos de producció s’abaratien ja que aquesta mà d’obra era més econòmica mentre els pagesos obtenien una compensació quan el camp no produïa.

Progressiva castellanització de la societat

Durant aquells anys els Monarques hispànics, de la família Habsburg, reis a la Corona Castellana i la Corona d’Aragó havien mostrat més simpaties amb Castella.  Això va provocar canvis en la política i sobretot en dos grups socials important de l’estament dels privilegiats: nobles i clergat

El grup eclesiàstic era molt nombrós però amb menys poder que l’esglèsia castellana. Alts càrrecs d’abats i bisbes a Catalunya comencen a ser ocupats per castellans, creant un fort descontentament. L’aristocràcia catalana tenia poc cos durant el segle XVII, les grans famílies dels temps d’esplendor eren extingides gairebé totes. Algun record d’algunes pel títol femení, i algun noble castellà absent en terres catalanes. Molts nobles catalans comencen a casar-se amb els castellans, d’aquí que grans famílies com els Ducs de Medinaceli a Catalunya.

La cultura sota el “Segle de les Ombres”

En l’àmbit cultural, els estudis i nivell professional al Principat no excedia per sobre dels del conjunt peninsular. La Medicina i el Dret eren les branques més avançades. En l’aspecte lingüístic, la situació catalana era especialment dolenta, el castellà desplaçava el català en moltes activitats, una Castella pròspera que acabava de viure el seu Segle d’Or. La llengua catalana s’havia embastardit i gairebé no era escrita sinó per a ús privat.

Debilitat política?

El poder polític vivia una situació força inestable també. La representació en el govern no era sols civil sinó també militar, involucrava les funcions pròpies d’un capità general, però en aquest cas el virrei era més poderós, sobretot en períodes bel·lics. Les importants institucions eren: les Corts i la Generalitat o Dipuatció del General.

Les Corts i el Consell de Cent barceloní tenia la gestió total de les qüestions referents al municipi de la capital. El Concell de Cent era un òrgan molt estructurat i amb àmplies possibilitats dinàmiques, no depenia de la Generalitat. Els concellers eren sis, i estaven presidits pel conceller en cap o primer. Tenien facultats per a convocar a la Coronela. El Principat es dividia en vegueries o districtes, aquests veguers eren funcionaris reials, una mena d’apèndix executiu del virrei.

La Generalitat era el comité permanent de les Corts. Havia adquirit una progressiva importància en la mesura que passaven anys i anys sense cap convocació general o assamblea. Cada braça nomenava per representar-lo en la Generalitat permanent, un diputat i un oïdor de comptes. La seva principal missió era vetllar per les constitucions o els privilegis del país.

Consulta el calendari de representacions de la ruta del 1714 al nostre web

Cervantes y Barcelona

Cervantes y Barcelona, un álbum en Flickr.