23 oct. 2013

Testaments

Felip IV, “yo el rey”

Els últims anys de vida de Feilp IV estan plens de les preocupacions sobre la continutat del seu regne, i es dedicà a estudia la seva successió entre els seus principals  fills: Carles i Margarita Teresa. 


Com ja hem comentat en articles anteriors, el matrimoni de Margarida Teresa era un assumpte de gran importància per al futur de la Monarquia en el testament del seu pare Felip IV. L'herència de les infantes era una facultat gairebé inalienable, el dret castellà no excloïa les dones ni de la línia successòria ni dels drets d'heretabilitat. Aquesta circumstància va tenir importants conseqüències en la formulació del testament del rei. Però els drets successoris prevalien l'home sobre la dona, de manera que el príncep era qui heretava el tron ​​, mentre les infantes, unides en matrimoni amb altres monarques o amb l'emperador, generalment havien de renunciar a aquests drets successoris que ostentaven gairebé en igualtat de condicions amb els seus germans homes .

Coneguem la història amb els seus testaments

Carles II dèbil de salut podria morir abans d’arribar a la majoria d’edat, aquest fet va obligar a Felip IV a prendre moltes precaucions. Es podien produir diverses circumstàncies:
Què succeïria si moria la reina regent Mariana d'Àustria? i si ho feia Carles II? o la d' ambdós? Recordem, sent la més important la segona. La mort de l'hereu universal, conduiria al nomenament d'altres hereus que venien dictaminats a través de les dones de la dinastia Habsburg, preferentment de la branca austríaca.
Carles i Marianna d’Àustria

La principal candidata considerada pel rei per heretar la Monarquia després d'una suposada mort de Carles II, va ser la infanta Margarida Teresa, destinada des del seu naixement a casar-se amb l'emperador. El seu matrimoni va patir demores durant el regnat de Felip IV, les raons d' aquest retard no feien sinó respondre als secrets de la política internacional del moment: una previsible minoria d'edat complicada, la possible mort prematura d'un hereu universal, així com la lluita aferrissada de les grans corts europees per la àmplia  herència territorial de la Monarquia Catòlica. 

Així doncs el testament de Felip IV obert l’any 1665 no feia cap al·lusió al possible matrimoni de Margarida amb Leopold I, la qual cosa confirmaria el fet que el monarca va dilatar intencionadament aquesta promesa nupcial amb l'esperança que, en cas de primera necessitat, la seva filla heretés el tron ​​de la Monarquia. El rei hauria volgut evitar el matrimoni per assegurar els drets de la seva filla i solucionar el gran problema que hauria suposat la prematura mort del feble Carles. I els fets ens ho demostren, un any més tard de la mort de Felip Margarita es casaria amb Leopold.

 

Testament de Felip IV


Felip IV en el seu testament i concretament a la clàusula 21 entreveure que li podia passar tant un fill com una filla :
[ ... ] Perquè com a tal tutora del fill o filla seu i meu que em succeís tingui tot el govern i regiment de tots els meus regnes en pau i en guerra fins que el fill o filla que em succeís tingui catorze anys complerts per poder governar [ ...]
Mentre Felip IV era a Madrid retenint la seva filla davant un possible agreujament del problema successori, a Viena l'emperador Leopold I amb urgència clamava per el casament amb Margarida Teresa.

Emperador Leopold. Colecció privada.
 
Lluís XIV, el seu gran rival, havia aconseguit contraure núpcies amb la primogènita de Felip IV, la qual cosa el convertia en el màxim competidor en la qüestió successòria. Si Leopold es cassava finalment el matrimoni amb la infanta l’ajudaria a revifar les relacions entre les dues branques de la Casa d' Àustria que estaven patint un lleuger refredament iniciat ja a mitjan segle XVII.

Lluís XIV 1701
 
Testament de Carles II

Carles acabà heretant la Monarquia, anys també difícils són els que visqué el rei, intrigues palatines sobre la seva successió foren presents sempre, però especialment els últims anys del seu govern. Carles II, com va fer el seu pare i els seus avantpassats, hauria de redactar un testament en favor dels Àustria al trobar-se sense un hereu directe. Però Carles II trencà el pacte de fidelitat establert amb la branca alemanya.
Així el dia 1 de novembre del 1700 al morir el rei Carles II de Castella sense hereu, l'Arxiduc Carles
( fill de Leopold ) era el candidat a la corona hispànica en virtut d'un antic pacte entre el rei Carles II, l'últim Habsburg, que estipulava la seva successió en un altre membre de la Dinastia Habsburg.
En el testament de Carles II però, aparegué el nom de Felip d'Anjou, nét del rei Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella, com a successor, per la qual cosa s'inicià un conflicte entre els dos pretendents, conegut amb el nom de Guerra de Successió Espanyola.

Es podria haver falsificat?

Durant molts anys hi ha hagut la ombra de la falsificació en el testament de Carles. Alguns experts aseguren que la signatura del testament de Carles II té un traç àgil, segur, decidit, rar per a un malalt crònic i moribund, i molt allunyat de les altres firmes del monarca de 1677, 1679, 1687, 1689 i 1700, que són insegures, irregulars, de vegades vacil·lants.







 



16 oct. 2013

Les germanes de Carles II. Margarita d'Àustria


Margarita Maria Teresa d’Àustria

La infanta va nèixer a Madrid el 1651 i era filla de Felip IV i la seva segona dona Marianna d’Àustria.

"Infanta Margarita d’Àustria"
1653-1655
Velàzquez
Kunsthisorisches Museum, Vienna
 
Margarita Teresa va ser un dels personatges més retratats pel pintor Diego Velázquez per la seva importància dins de la Cort. Ella és la infanta que apareix a Las Meninas l’any 1656, la gran obra mestra de la pintura universal. El nom del quadre és conegut així perquè en ell es veu a la infanta envoltada de les seves meninas Maria Agustina Sarmiento i Isabel de Velasco. “Meninas” és una paraula portuguesa que designava a les dames de companyia. L’obra també apareixen altres personatges de la cort espanyola com els nans Maria Bàrbola i Nicolasito Pertusato. Vestida de vídua Marcella de Ulloa i Diego Ruiz de Azcona. Al fons del tot Jose Nieto aposentador del Palau. I no oblidem als reis que apareixen reflexats en un mirall del fons de la sala. I Velázquez qui s’autoretrata amb la resta dels personatges, duu al pit la creu de Santiago i l’escenari és el seu taller. Una imatge de la part privada de la vida a la Cort espanyola del XVII.

"Las Meninas"
1656
Velázquez
Museu del Prado
Hi ha multitud de retrats de la infanta realitzats per Velázquez al Museu del Prado de Madrid i el Kunsthistorisches Museum de Vienna. Hem de tenir en compte que la infanta va ser durant molts anys una persona important i una pretendent al tron, si no hi havien barons hereus ella esdevindria la digna i absoluta successora a la monarquia.
Veláquez amb els seus retrats ens mostra els canvis de la mateixa infanta,  destacant les obres com la La infanta Margarida amb vestit rosa de l’any 1653 , La Infanta Margarita amb vestit blau l’any 1659 i el Retrat de la Infanta Margarita als 15 anys del 1665. Els últims podrien ser d'autoria conjunta entre la mà de Velázquez i la de Juan Bautista Martínez del Mazo ( gendre del primer ).

"La Infanta Margarita en blau"
1659
Velázquez
Kunsthisorisches Museum, Vienna
Aquí Velázquez empra en aquest quadre la tècnica de pinzellades soltes que provoquen efectes lluminosos. La infanta, aquí de vuit anys d'edat, apareix amb cara seriosa, potser per timidesa, com evidenciaria la vergonya de les galtes. El cabell el té recollit amb fulles de llorer. Allarga els braços per tocar amb gràcia el vestit, en una de les mans sosté una pellissa de color marró. El seu vestit és blau fosc i platejat, amb galons d'or i una gruixuda cadena o banda daurada creuant el pit. La brillantor de les peces metàl·liques del vestit donen la llum de l'obra. El fons també és ombrívol, amb alguns objectes tot just esbossats.
Una altra raó per la qual tenim molts retrats d’ella és perquè la gran majoria van ser enviats a les corts europees per mostrar la imatge de la infanta i així també poder fer possibles aliances matrimonials. En el cas de la infanta Margarita, cal afegir, que la principal raó per la que hi hagin tants retrats d’ella  és degut a les exigències del seu futur marit. Ell demanava veure a la seva promessa per mitjà d’aquests quadres fins el moment en el que s’haguessin de casar. Margarita va ser promesa des de ben jove a l’emperador Leopold,  germà de la seva mare Marianna d'Àustria. 
El comte de Pötting va ser enviat a la cort de Madrid per complir amb les funcions de l'ambaixada imperial a principis de 1663, tenint entre els seus principals objectius aconseguir la mà de la infanta per al seu senyor Leopold I. Així succeí i el 6 d'abril de 1663 es van publicar les esposalles i les capitulacions foren signades el 18 de desembre d'aquest mateix any.

"La infanta Margarita d’Àustria"
1660
Juan Bautista Martínez del Mazo
Museu del Prado
En aquest quadre la infanta està perfectament definida amb els trets autèntics dels Àustries: ulls una mica sortits, pell blanca, cabell ros i el ben conegut proganistisme ( el perfil de la cara formant un pla inclinat cap endavant, amb angle facial més o menys agut ) típic  d'aquesta dinastia reial.
El vestit està pintat en gris platejat. La gran faldilla té un "guardainfant", a  la mà esquerra porta unes roses vermelles mentre a la mà dreta sosté un gran mocador que se suposa de fina batista. El cabell és de color or.
Margarita després de la mort del seu pare el setembre de 1665, la seva mare, la reina Marianna d'Àustria, quedava com a regent de la monarquia en nom del seu germà Carles II, que llavors comptava amb prou feines amb quatre anys d'edat. En aquells durs moments en els que la jove va patir la mort del seu pare, s’afegia la seva marxa de la cort espanyola cap a terres llunyanes, el seu imperi seria l’Imperi Germànic. És en aquell moment quan Juan Bautista Martínez del Mazo fa el famós quadre Retrat de la infanta Margarida amb vestit de dol l’any 1666.

"Emperatriu Margarita d’Àustria vestida de dol"
1666
Juan Bautista Martínez del Mazo
Museu del Prado
Aquí la infanta està a punt de marxar cap a Àustria, ella apareix en primer pla vestida de negre per la mort del pare. Té una aptitud de tristesa i elegància que combinades transmeten serenor a l’espectador. Amb poca decoració de fons la figura de la infanta presenta postures semblants d’altres quadres, un mocador blanc a l’esquerra que aporta lluminositat i uns guants amb la dreta. Duu la pedra del dol, l’atzabeja, tant a les mans com a les gran arracades que pengen de les seves orelles. Aquest cop els seus cabell no tenen les decoracions dels anteriors, duu un pentinat senzill i molt elegant unes trenes com espigues daurades.

La successió

La fragilitat de la regència que Felip IV arribava a la Monarquia després de la seva mort, aquesta debilitat el va obligar a establir en el seu testament unes clàusules que contemplessin totes les possibilitats de successió.  Segons les mateixes, la branca francesa quedava completament exclosa de l'herència en virtut de la renúncia als seus drets per part de la infanta Maria Teresa, filla de Felip IV i Isabel de Borbó. Després del seu matrimoni amb el monarca francès Lluís XIV, acordat durant la Pau dels Pirineus. En cap moment Felip IV va contemplar la possibilitat que el monarca francès o els seus hereus poguessin accedir a la successió de la Monarquia Hispànica en cas de mort prematura de Carles II. L'herència ( en cas de mort del jove rei ) recauria en els successors de la infanta Margarida Teresa, llavors promesa de l'emperador Leopold I, és a dir , se seguia la lògica dels Habsburg: fidelitat a la família i a la dinastia. La següent dona destinada a continuar la línia successòria seria la germana de Felip IV, l'emperadriu Maria, dona de l'emperador Ferran III , la ja morta mare de Mariana d' Àustria, pel que serien els seus descendents ( Leopold I, o els fills que aquest pogués tenir amb Margarita Teresa, ja que suposaven que aquesta anava a renunciar també als seus drets després del seu matrimoni amb l'emperador que se celebraria en vida de Carles II ), els cridats a la successió .












9 oct. 2013

Les germanes de Carles II. Maria Teresa d'Àustria


Diego Velázquez


És per a alguns un dels millors pintors espanyols i les seves obres tenen un gran valor artístic i pictòric. Encara en el present continua sent considerat algú molt influent en els estils i tècniques contemporànies. 
Va viure el famós segle d’Or espanyol i la seva obra com a pintor de la cort destaca per representar als membres de la monarquia hispànica amb un gran realisme i naturalisme. Les seves pincellades personals i la llum a les seves obres el convertiren en el creador d’un estil posteriorment imitat per altres artistes. Eduard Monet digué d’ell: “el pintor de pintors i el pintor més gran que mai ha existit”. 
Part de la seva vida la va dedicar, com hem comentat, abans a representar al rei i reina. Famosos són també els retrats dels infants i infantes, fets com a propoganda de futures aliances matrimonials a Europa formant part de la seva extensa producció.
Aquells anys en el que Velázquez treballava a la Cort, el rei Felip IV vivia problemes de guerres i pactes ell capturava aquells instants com ara els fotògrafs farien amb la seva càmara.
El segle XVII va ser força convuls i marcat per la constant preocupació a la successió del tron hispànic. Cada nou fill de Felip IV es convertia en el futur monarca, sobretot els barons, ells eren els grans pretendents. Però molts d’ells premorien sense arribar a l’edat adulta així les infantes esdevenien en hereves primeres a la monarquia. Quan Carles II es trobava tan malament en el seu llit agonitzant, el testament era decisiu, les lleis castellanes havien de donar el tron hispànic als descendents que havien tingut les infantes, filles de Felip IV i alhora germanes de Carles.



Maria Teresa d’Àustria
Retrat de la infanta Maria Teresa d’Àustria
1651-1654
Diego de Velázquez
Metropolitan Museum of Art, Nova York 
Velázquez va representar a la jove Maria Teresa amb un pentinat diferent al que els Àustria acostumaven a portar. Els seus cabells mostren uns rínxols farcits per a donar més volum (segurament una perruca). Aquests estan decorats amb llaços en forma de grans papallones, les més detallades es troben al voltant del rostre i la resta tenen una pincellada més difosa i menys realista. La seva mirada és tímida, i tot i la seva juventud, va maquillada a l’estil dels Àustries: rostres molt pàlids i galtes rosades. La gamma de grisos i vermells emprats per l'artista és totalment harmònica, contrastant amb la foscor del fons. La pinzellada és bastant solta, obtinguda a base de petits tocs de color. Pel que fa a la llum, resulta significativa la claror que aplica Velázquez, creant lleugeríssimes zones d'ombra.
Retrat de l’Infanta Isabel
1652
Diego de Velázquez
Kunsthisorisches Museum, Vienna

Durant aquesta època es van fer diversos retrats de la infanta amb el propòsit de enviar-los a les corts de Viena, París i Brussel·les amb la finalitat de buscar un marit per a aquesta.
Aquest cop Velázquez representa a la infanta amb un estil més propi dels Àustria, com els llaços vermells als canells i la perruca . La seva postura típica dels retrats de les dones de la cort, la mà dreta recolçada, i l’esquerra amb deixadesa sosté un elegant i enorme mocador de moda a la cort. Les joies d'or i els brodats clars del vestit contrasten amb la foscor de la sala, segurament embocallda de velluts i tapisseries.
L’any 1656 Maria Teresa va jurar com a Princesa d’Astúries i es va convertir en la successora del seu pare Felip IV. Dos anys més tard va nèixer el seu germanastre Felip el Pròsper i ella perdé la titularitat a la regència. En aquell moment s’obriren negociacions matrimonials. Un any abans, el 1656 s’havia proposat a Maria el matromoni amb el rei LLuis XIV, aquesta unió  no es va fer pel perill d’una aliança entre Espanya i França. Però finalment amb el Tractat dels Pirineus el rei Felip IV i Lluis XIV posen fi a una gran guerra.



Entrevue de Louis XIV de France et de Philippe IV d'Espagne dans l'Île des Faisans en 1659
Segle XVII
Laumosnier

A l’illot dels Faisans l’any 1659, després de 10 anys, els ambaixadors es veien les cares, França i Espanya havien estat grans enemics a Europa. Després de tantes batalles i tants soldats sense vida, Felip IV i Lluís XIII segellaven la pau. Van pensar que el lloc més propici havia d’estar  entre les dues nacions, un espai neutral que fins a aquest mateix moment pertanyia a l'Imperi espanyol.
Aquell dia la princesa Maria Teresa també assistia a la trobada, ella acompanyà al seu pare per a ser presentada com a futura esposa del Delfí Lluís, fill del rei Lluís XIII.
El casament per poders es va dur a terme entre les dues ambaixades en un sòl que fos tan francès com espanyol; el millor sens dubte era aquest illot flotant enmig del Bidasoa al que va acudir el més genial
dels pintors que evoquen els temps: Diego Velázquez.


 
Diego Velázquez
1640
Autoretrato

Al servei de la corona espanyola, el millor pintor d'entre els nostres paisans, es va encarregar de la decoració de l'escenari, digne per a la filla del monarca espanyol i de l'hereu de França. Teles, domassos, garlandes, tendes de campanya (…) tot brollava de la imaginació de Velázquez, que va penjar de les parets tapissos els mesos de l'any. Serà ell qui  va decorar els draps d'or que penjaven a les cantonades del sostre. Durant aquella cerimònia es va menjar i bé. Els vins del nord d'Espanya van competir amb els de Borgonya i va haver un conflicte a punt d'esclatar la pau quan els cuiners d'un i altre costat decidir que el seu carns estaven millor cuinades. Els francesos i els espanyols es van esforçar molt a l'hora de cuinar els faisans. Signada la pau, l'Illa, inevitablement, quedaria batejada per al futur com "dels Faisans".


El matrimoni


Matrimoni de Lluís XIV i Maria Teresa
1660
Laumosnier


Per fi, el 15 abril 1660 va partir la infanta cap a la frontera , acompanyada d'un gran seguici en el qual estava com aposentador el pintor real Diego Velázquez, que l'havia retratat poc abans i va emmalaltir de mort en el viatge.
A Sant Sebastià va jurar el 2 de juny la seva renúncia, i l'endemà es va celebrar el casament per poders, el dia 6 va ser lliurada la infanta a l'illa dels Faisans. La infanta es va trobar amb el seu marit el dia 9 a Sant Joan de Llum ( als Pirineus atlàntics francesos ). Allà es va verificar l'enllaç: Maria Teresa tenia gairebé 22 anys, els mateixos que Lluís XIV. Després la parella es va dirigir a París, on va entrar el següent mes de setembre. No obstant, la quantiosa dot no va poder ser pagada i el monarca francès va exigir a canvi alguns dels dominis espanyols situats a l'est de França, però Felip IV es va negar. A l'octubre de 1662 es van trencar les negociacions, arribant Lluís XIV a ajudar els rebels portuguesos . La situació derivaria en guerra oberta després de morir el rei espanyol a 1665, el testament va apartar definitivament de la successió a Maria Teresa. Els seus successors no podien accedir al tron, però  la seva germana Margarida sí així com els seus fills. El futur monarca havia de ser el rei Carles II, nascut a 1661, morís prematurament o sense descendència. Si ell moria havien de ser els successors dels Àustria alemanys.


Com era Maria Teresa?

 
Maria Teresa i el seu fill Lluís el delfí
1663-1666
Descrita com tímida i discreta, la Reina acompanya al Rei en tots els seus desplaçaments oficials. Tímida, pacient, innocent, dolça i molt devota, es manté al marge del món de la Cort, va tenir dificultats per a parlar el francès. En la cort francesa s'envolta sobretot d'acompanyants espanyoles. El 1666, la mort d'Ana d'Àustria ( mare de LLuís XIV i alhora la seva tieta ) la priva d'un valuós suport. Va se una gran admiradora del seu espòs, patí les infidelitats del gran de França. La Reina Maria Teresa va portar una vida d'aïllament i de tristesa durant tot el seu regnat. La trobarem en el poder només de forma temporal l’any 1672, durant la campanya del rei contra Holanda. Tampoc la seva vida familiar va ser feliç a causa de les primerenques infidelitats de Lluís XIV, tot just un any després del casament, amb Lluïsa de la Vallière i després amb Francisca de Rochechouart, duquessa de Montespan. Maria Teresa, estimava molt al seu marit, ho suportà resignadament sense retreure-li a Lluís XIV . Durant la seva vida a França es va  dedicar a les pràctiques piadoses i diversions senzilles .
Va donar sis fills al rei, dels quals només Lluís, l'anomenat "Gran Delfí", la va sobreviure. Maria Teresa d'Àustria concedeix importància al seu paper de mare i brinda el seu suport a Bossuet, encarregat de la instrucció del Delfí, com demostra la seva correspondència: " Senyor , no permeti gens en la conducta del meu fill que pugui danyar la santedat de la religió que professa , i la majestat del tron ​​a què està destinat ". Encara nomenada regent per Lluís XIV el 1672, durant la Guerra d'Holanda , la seva naturalesa l'allunya de qualsevol ambició política .
El 1667, participa, en particular, en el viatge als Països Baixos espanyols. Però en 1683, el seu periple per Borgonya i Alsàcia la deixa esgotada. Al seu retorn a Versailles, cau malalta i mor violentament d'un abscés. Comptava amb 44 anys d'edat. El Rei pronuncia llavors aquesta frase cruel que demostra el poc interès que sentia per la seva dona : "Aquest és el primer disgust que m'ha donat" .
Anys més tard el seu nét, Felip de França, duc d'Anjou, fill menor del Gran Delfí, seria proclamat Rei d'Espanya amb el nom de Felip V com a successor de Carles II, germanastre menor de Maria Teresa. Però els testaments dels Àustria no podien donar el tron als Borbons, què succeí? per quina raó fou Felip V el futur rei?