25 sept 2013

Qui era el famós embruixat?




Aquells anys....




 Carles II. Juan Carreño de Miranda (circa 1650). FineArts Museum of San Francisco

l’Imperi no estava passant moment de grans riqueses però almenys el seu naixement va aturar l’angoixa dels pares temporalment. Quan va néixer tenia malformacions, crostes al seu cap, flemons i ferides a la boca així com al coll, i un color verdós que no denotava molta salut. Va ser mostrar en públic com exigia el protocol, però les venes de seda que l’envoltaven només deixaren veure el seu petit rostre. El pobre infant va mostrar una gran debilitat des de ben petit. Cobrien el seu rostre per la deformitat i raresa del seu rostre. El pobre infant creixia sota una protecció absoluta, era tractat amb molta cura i cuidat per més de catorze dides, a les que encara amb tres anys mossegava els pits. No tenia el crani tancat ni s’aguantava en peus. La seva educació  tampoc va ser molt bona, amb nou anys l’Infant no sabia llegir ni escriure . 

Felip IV


El seu pare Felip IV mor l’abril de 1665, és en aquell moment quan ell, encara molt jove per ser rei tindrà a la seva mare Marianna d’Àustria qui actuarà com a Regent fent temps fins que Carles no es convertí en el Monarca. Joan Josep d’Àustria, fill il·legítim del rei, reconegut per ell mateix, lluita per la pugna del poder. Quan l’Infant va fer la majoria d’edat i tal com marcava el testament del pare, amb 14 anys es convertí en  Carles II. Durant el seu Regnat va ser ajudat en el seu govern pel seu germanastre Joan Josep, per la seva mare i sobretot per les seves dones, un Consell d’Estat i una Junta de Regència.

La resta del món xerrava i especulava sobre Carles. I és que importants membres de govern estaven interessats en el seu estat de salut. Alguns escrits  sobre ell el descriuen com: “el rei és més aviat lleig, no mal format, lleig de rostre….ulls no gaire grans, de color blau turquesa i cutis fi i delicat. El cabell és ros i llarg, i porta pentinat enrere, no pot redreçar el seu cos quan camina… el seu cos és tan dèbil com la seva ment. De tant en tant dona senyals d’intel·ligència, de memòria i certa vivacitat”. Després de llegir això tot ens fa pensar que el rei, era incapaç d’exercir el seu càrrec, per això la seva mare i diferents favorits van dirigir amb ell el govern.

Possible retrat de Joan Josep d'Àustria. Anònim (s. XVII) .Museo del Prado


Un monarca dèbil.........



.........de salut



Molts estudis s’han centrat en la salut del monarca i expliquen que podria haver patit. D’’entre molts mals es parla de raquitisme infantil. Com a mostra serien del seu cap gran, que no pogués caminar amb normalitat i que els seus ossos fossin massa dèbils i el seu cap no es tanqués fins els tres anys ( ja comentat anteriorment). Es coneixen moltes malalties, es diu que als 8 anys va patir un refredat que li provocaren orines amb sang,  possiblement per una afectació renal. Altres estudis recents parlen que Carles era estèril perquè només tenia un testicle i estava molt atrofiat. Patia per tant hipogenitalisme, una malaltia genital que el convertia en estèril. Però algunes de les raons que van ajudar a que patís tantes malalties i infeccions també van ser la seva falta d’higiene.


.........culturalment


L’educació de Carles era molt deficient. Va arribar als 20 anys sense demostrar cap mena d'intel·ligència, feble de salut i amb molt escassos coneixements. Una de les poques obligacions intel·lectuals que li van imposar va ser la lectura d'algun llibre durant una hora diària i encara això ho suportava malament i amb cansament. En l'estudi de la religió, la seva mare (que era bastant religiosa) va aconseguir tan sols que aprengués de memòria unes quantes oracions i alguns passatges de la Bíblia. Ni tan sols va ser capaç de aprendre i conèixer els seus propis regnes. Però sí que va destacar en la caça amb falcó i en córrer al cérvol, entreteniments als quals era molt aficionat a més de destre.

Durant el seu govern hem de destacar problemes amb França constants  tot i la Pau que el seu pare signà amb França.



Quan Carles esdevé l’Embruixat?



Comença a créixer la fama de l’Embruixat i al 1698 tothom en parlava, es deia que el Rei vivia sota un encanteri que li impedia tenir fills. Metges, exorcistes i teòlegs van participar en la creació de remeis, aliments especials que el curarien però això no va fer més que provocar al pobre home problemes a l’aparell digestiu, pèrdua de cabell i febres. En aquells anys estava de moda les sol·lucions amb purgues, lavatives i sagnies, totes elles eren un ritual en el seu dia a dia.
Però el pitjor encara estava per arribar fins que ho va fer sota el paper d’una monja que era posseïda pel dimoni, ella havia explicat que la mare de Carles era la responsable del seu estat màgic. Marianna d’Àustria l’any 1675 el va enverinar amb una tassa de xocolata que li afectaren als ronyons i el cervell, el verí provocà en Carles problemes permanents per engendrar. La seva mare el va enverinar, segons aquesta monja, perquè fou l’any que ella oficialment cedí el poder de Monarquia a Carles. Per tal de guarir-lo li van donar un remei que havia de ser definitiu: oli que havia de prendre en dejú i aquest mateix oli s’havia d’estendre pel cap. Però res curava al monarca, ni la destresa dels  alquimistes i la savieses dels metges de la Cort.

Quan aquestes proves no funcionaren començaren els exorcismes, tota Europa estava escandalitzada de que això succeís en una cort reial. Varies van ser les pràctiques d’exorcisme que va patir el rei, però de res serviren.



No hem de deixar de banda que la continuïtat al tron del monarca no era un afer secundari. Les grans famílies que optaven al tron es feien competències, Borbons i Àustries estenien les seves xarxes diplomàtiques que havien d’influir al malalt Carles.

El mateix Leopold I, l’emperador dels Habsburg, va enviar un frare que va fer un últim exorcisme que va provocà que la mateixa Reina Marianna aturés aquestes activitats, farta de veure el patiment del monarca.

                Carles II com a Gran Mestre del Toisó d'Or. Juan Carreño de Miranda (1677). Col·lecció Horrach.




La raó era quelcom absent en totes les pràctiques que feien amb el rei totes elles plenes de superstició, el que feien era empitjorar la salut del Monarca. Però de segur que el fet més cruel que li van fer fer a Carles fou la de fer-li acomiadar del seu pare. Van obrir la seva tomba reial a l’Escorial, Carles es va acomiadar d’ell i dels seus avantpassats i així l’embruix marxaria. Però vet a aquí que això no succeí. El vell rei de gairebé 40 anys estava cansat, no s’aguantava dret, amb poc feines podia moure les cames, ni restava fora del llit més de dues hores seguides. Els remeis que havia anat ingerint els últims anys de la seva vida van fer d’ell una persona incapaç de valer-se per si sol. Sense oblidar que se l’inflaven els peus, les mans i el ventre, així com la llengua i això últim li dificultava la parla. Si hem d’afegir més direm que també patia atacs epilèptics. Prostrat al seu llit les seves paraules sempre eren: em fa mal tot”.  I amb aquesta imatge del més malalt que embruixat Carles, el dia 1 de novembre de 1700 finalment morí. Les seves tortures ja s’havien acabat i marcava el precedent d’una terrible guerra que assolí Europa i marcà la història de molts regnes.



 Carles II. Claudio Coello (1690-95). Museo del Prado




18 sept 2013

L’era dels canvis

Així començaren els primers moments de l’ocupació borbònica a la ciutat de Barcelona. Aquelles vil·les i ciutats catalanes que ja feien més de 13 mesos que havien estat integrades a Castella coneixien què succeiria ara a la Catalunya Central. Les paraules de serenitat de Berwick durant la Capitulació ( recordem que ell no la signarà ) per a Barcelona i la signatura de Montemar a Cardona, ara, els dies successòries eren ganivetades cruentes. El nou govern de Felip V marcaria la manera de fer del nou rei i s’imposarien noves lleis que serien el resultat de la seva política, més absolutista i centralista. Aquells que haguessin estat importants caps de l’exèrcit durant la Guerra de Successió i també durant la  resistència a ultrança haurien de patir greus conseqüències. En les llistes dels caps militars de la defensa de Barcelona tindríem a: Antoni de Villaroel, Joan Batista Basset, Francesc Sans Miquel, Sebastià Dalmau, Pau de Thoar, entre d’altres.  Aquests havien de rebre un avís per presentar-se a l’antiga residència de Sebastià de Dalmau, on ara residia el marquès de Lede imposat per Berwick. La trobada tenia intencions de ser pacífica, una conversa cordial on Berwick pretenia oferir a aquells oficials que ho sol·licitessin passaports d’emigració. Però tot fou una trampa, a mesura que aquests acudien eren tancats a una habitació i en diferents remeses conduits amb vaixells francesos a presons. Només aquells que mai arribaren a presentar-se aconseguiren fugir i posar-se al servei de l’emperador amb la seva lluita contra els turcs. Altres com Villaroel no es presentaran perquè estaven ferits, i aquells com ell, sí patiren cruelment. Un altre exemple fou el general Moragues és executat i esquarterat; el seu cap penja dins d'una gàbia, dalt del Portal de Mar de Barcelona, durant dotze anys.

Comencen els anys marcats per les persecucions a aquells que encara feien les últimes austriacistes, en motiu d’això es crearan les Esquadres de Catalunya.
Mosso de les Esquadres de Valls. Dibuix de Fèlix Xunclà. 
Basat en "Uniformes Militares Españoles. El Ejército y la Armada en 1808", de José Maria Bueno, Málaga, 198


Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, 16 de gener de 1716, Felip V

“Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir que, habiendo con mi asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él, y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia, para cuyo fin, habiendo procedido madura deliberación y consulta de Ministros de mi mayor confianza.”

Ara els canvis eren una realitat, amb aquest document, Felip V, va encarregar-se que arribés tan a homes il·lustres com a ciutadans a peu de tot el Principat. Es feia oficial el que molts ja sabien: l’era dels Borbons havia arribat.

Què succeiria amb el govern? 

Les Corts i la Generalitat ja havien estat clausurades el 16 de setembre del 1714, i aquells fidels a Felip havien ocupats el seu lloc en el govern. Esdevenien els administradors, ministres i eren els que formaven l’Audiència, la qual era regida pel Capità General de Catalunya. Les institucions municipals foren abolides; el govern local era l’encarregat amb alcaldes i regidors, nomenats pel rei o pel capità general:

He resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia en la qual presida el Capitán General o Comandante General de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre. “

Les residències dels prohoms de l’antic govern seran ara les del nou govern, tal i com ho marca el Decret: 

“La Audiencia se ha de juntar en las casas que antes estaban destinadas para la Diputación”


Uniformitat de tot el territori, les antigues Corones passen a ser un estat propi i totes les noves províncies han de tenir els mateixos drets dictats des de Madrid, la capital del Nou Estat:

“Han de cesar las prohibiciones de extranjería porque mi real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una provincia u otra.”


Que succeiria amb les Constitucions Catalanes?

Cal destacar que aquest seria l’element que Felip V preservaria a Catalunya la seva tradició jurídica catalana, és a dir,  el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.
“En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mantenido en él.”


Què succeiria amb la cultura catalana?

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), aquestes havien estat considerades focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.



Què succeiria amb el català?

Aquest poc a poc començaria desaparèixer de l’esfera pública. Felip V només marcava en el Decret de Nova Planta que el castellà fos la llengua principal de la Reial Audiència. Anys més tard Carles III amb el Decret de la Reial Audiència de Aranjuez  l’any 1768 imposava el castellà com a llengua de l’educació. L’any 1772 amb l’abolició dels gremis exigí que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà. Així a finals del XVIII ja s’havia aconseguit que tots els documents oficials fossin escrits en llengua castellana i aquesta fos també la s’havia d’utilitzar al dia a dia. 


“...para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua Castella…”

Control i presència militar constant

Arreu de Catalunya es van construir fortins militars que servirien per a controlar les ciutat i vil·les. Aquestes ara sotmeses a un nou control eren assetjades de forma permanent ja que s’entenien, i així es tractaven com a “ llocs conquerits”. Cardona, Castelló d’Empúries, la Seu Vella de Lleida o la cruel destrucció d’una part del barri de la Ribera, per a deixar una gran esplanada on construir aquest nou fortí.  El número de militars va créixer els anys consecutius i només per a controlar si no per exaltar la figura i el poder de Felip V contra aquells espais de revolta.

Ciutadella de Barcelona 





 Fortificació de la Seu Vella de Lleida

11 sept 2013

Les darreres hores del setge

LES DARRERES HORES DEL SETGE



Dies abans…..

Barcelona fa més de 13 mesos que està sent assetjada, fa molt que ha deixat de ser una ciutat tranquil·la. La seva gent, molts, han marxat, altres estan morts, i la gran majoria resisteixen tancats en els murs de l’antiga muralla medieval. Els dirigents del govern van reunir-se el juliol del 1713 davant de la situació que portava a Catalunya a resistir o caure davant de Felip V. La gran Guerra de Successió s’havia acabat. El juny del mateix any havien començat a marxar els aliats que fins aleshores havien ajudat al Principat a resistir contra el rei Borbó. I ja havien passat més de 13 mesos quan per un bàndol de guerra es va decretar la resistència a ultrança. 



           Junta de guerra de l'1 de setembre amb la participació de Villarroel i Basset. La participació de Casanova es un tema encara obert
 




El primer de setembre de 1714 Villaroel va convocar un consell de guerra al seu domicili per tal de conèixer l’estat de les defenses i els magatzems militars. Aquesta vegada no va comptar amb Casanova ni els consellers. La situació era desesperada. Les muralles tenien grans esquerdes i amb prou feines comptava amb 3877 homes aptes per a la defensa. Fora, els assetjants eren 38.000. És el moment en el que ell i altres generals de confiança suggereixen una capitulació.
Les autoritats civils s’assabentaren d’aquesta trobada i el 2 de setembre començaren a fer una inspecció detallada de la situació real de la ciutat. El dia següent caigué una bon xàfec, Casanova preocupat per les zones de defensa marxà a fer un cop d’ull, el mateix féu Villaroel. Tots dos es trobaren sense planejar-s’ho, xerraren de la situació i les condicions en les que s’estava vivint el setge dins la ciutat. 





5 de setembre conversa del tinent general d’Asfelt  i Bellver per a una possible capitulació. 
Gravat historicista del segle XIX.




Els dies posteriors hi hagueren moltes tensions: la Junta no volia escoltar de Casanova i Villaroel la idea de trobar-se amb l’enemic . Casanova, com a conseller, acceptà les decisions del govern, però Villaroel dimití.
Durant la nit del 10 a l’11, plovia molt. Fora de la ciutat el duc de Berwick, el general en cap de la defensa de Felip V, ho té tot preparat per fer una entrada imminent. Està nerviós i té preses, totes les posicions estan preparades per a un assalt definitiu. Dintre de la ciutat, Villaroel espera un vaixell que arribarà al port de Barcelona de forma clandestina. Està a casa seva, assegut a una cadira i vestit. No vol que el poble sàpiga de la seva dimissió i imminent marxa, això escamparia el pessimisme. Tot està pactat, aquest vaixell el conduirà a les terres de Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic.

L’onze de setembre

Eren dos quarts de cinc del matí i un fort so de canons trenquen la tranquil·litat a Barcelona. Les esglésies ràpidament fan sonar les campanes en senyal d’alerta, ha començat el setge definitiu a la ciutat.
Es precipiten els membres de la Coronela, els soldats i els seus caps a la defensa. El reducte de Santa Eulàlia fou ràpidament controlat pels borbònics. Durant l’assalt als baluards de Santa Clara i de Llevant s’obriren bretxes a la cortina de  muralla. Aquesta banda de Llevant era la més dèbil de la ciutat, per aquesta raó els atacs de Berwick es centraren aquí. A les ruïnes del convent de Santa Clara escaparen pocs supervivents ja que els borbònics els perseguien.
Davant d’aquesta terrible situació Villaroel reapareix com a alt comandant de la plaça de Barcelona. No va voler quedar-se al marge dels assalts, sentí el so de les campanes  com la resta de la població. Un ajudant del general Bellver li portava una carta que confirmava que l’assalt havia començat. Organitzà immediatament els seus ajudants i soldats d’escorta i instants posteriors sortia a galop cap al barri de la Ribera.
No sabem si en aquests primers instants tingué enllaç amb Casanova, però aquest últim sabé que Villaroel marxava al Born i ell decidí fer-ho cap a Portal Nou. Quan es trobava a l’alçada de la Capella de Marcús les bales es sentien de molt a prop. El conseller en cap veié que era el moment d’anar a buscar la bandera de Santa Eulàlia.
I és que una mica més tard, a les sis del matí, a la plaça del Born, Villaroel demanava el mateix a alguns membres de la Casa de Ciutat. Aquesta era l’ensenya de guerra, la gent sabia que aquesta bandera només s’exposava quan hi havia casos de perill militar. Durant el conflicte la bandera va estar exposada a les dependències de la Casa de Ciutat mentre el penó exhibit. Casanova s’encarregava.
Villaroel esdevingué un important cap de la seguretat. Des del Born, exposà als seus que era el moment de vèncer o morir, ell els serviria com un més a la defensa. Despatxava missatges, preparava els contraatacs d’una forma molt coordinada. Per la banda dreta ell mateix dirigí els atacs amb el regiment de cavalleria.
Quan Villaroel sapigué que Casanova marxava amb el penó a la part de Jonqueres ordenà que l’atac comencés per la dreta, eren ja més de les set del matí.
Villaroel seguia a la plaça del Born, pretenia sortir sobre les ruïnes de Santa Clara i desallotjar els enemics del Pla d’en Llull. I allà cridava la consigna de morir o vèncer quan es girà al Coronel Comes i li cridà: que segueixi l’avanç, que davant meu ningú no es retira: morir o vèncer és el que ens pertoca.  En l’espai de pocs segons, fou ferit d’un tret a la cuixa tant fort que fou posat a cobert i se l’atengué. Quedà totalment invàlid però continuà com a cap superior de la defensa.
En els moments successius hi hagué una terrible lluita entorn la bandera de Santa Eulàlia. I allà fou, entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere quan un tret també ferí la cama de Rafael Casanova. 


Immediatament fou conduit a l’Hospital de la Santa Creu. Els dos bàndols estaven esgotats, eren un o dos quarts de nou del matí, ja feia més de quatre hores del començament del setge. Els catalans ja havien perdut en aquesta fase també el baluard de Sant Pere.
Els nous contraatacs dels catalans al Pla d’en Llull van ser seguits de nous atacs dels borbònic. No hem d’oblidar que a les lluites sofertes al baluard de migdia, morí un dels màxims defensors, Anton Paperoles.  Mentre, molt a prop, a Pla de Palau, els generals Basset i Sans Miquel dirgien una barricada fins a la muralla de mar sota un intens foc de fuselleria. Cap al migdia els invasors no tingueren forces i deixaren els atacs.
Berwick preparà un de nou al Portal Nou, el que no s’esperava era que els catalans ja s’havien reorganitzat sota les ordres de Thoar i Maians. El primer aturà amb duresa el primer cop dels borbònics, els seus soldats contenien l’enemic a Sant Agustí fins els últims moments de la resistència.
A les deu i mitja del matí ja s’havien produït moltes baixes importants com les Casanova i Villaroel, i les morts de soldats i civils, la resistència estava sent molt dura. Nous atacs al baluard de Sant Pere i noves línies de defensa des de la ciutat donen una xifra d’allò més descoratjadora: 35.000 atacants i 5.0000 defensors.
A les dues del migdia Sans Miquel es reuneix a Pla de Palau amb els caps de la resistència. Sembla que les defenses s’han estabilitzat i podran restà així almenys fins a l’endemà. Allà mateix, Ferrer mostrà les paraules que li encarregà Villaroel de dir: calia trobar abans de la nit una sortida a la situació, per tal d’evitar a la ciutat la crema, el saqueig i l’assassinat en massa.  També Villaroel exposà que hi havia dos recursos: llançar un doble atac per recuperar els baluards del Portal Nou i de Llevant, o imposar una capitulació molt avantatjosa. Ell considerava més oportú el segon recurs: la crida a capitulació. Thoar l’obeí i ja eren les tres del migdia quan després d’un toc de corneta començaren les negociacions amb La Vère i Berwick. Thoar era un home d’honor, oferí la capitulació, en aquell instant es suspengueren els focs.
Per una banda: Berwick i els seus i per l’altre la Casa de la Ciutat  pensen què és el millor pels seus interessos.

La tarda del dia 12 de setembre es va fer la trobada definitiva es produí entre Ferrer, Oliver i Duran amb Berwick a la torre de Sant Joan,  fixaven començar les negociacions, una redacció feta per Berwick sense signatura de final on sense esmentar la rendició incondicional es passà a signar capítols i l’entrega de la Plaça de Barcelona. Aquesta fou ocupada, els militars cridats a entregar les armes. 


També foren confiscats els uniformes i les banderes, començava una nova era.